I què si és musulmà?

El flamant alcalde de Nova York s'ha guanyat l'electorat descontent d'un dels centres urbans més importants del món. Ho ha fet amb un estil comunicatiu dinàmic i, pels canals més potents de capacitat massiva d'atenció, ha aconseguit convèncer els habitants de l’antiga New Amsterdam. El Saturday Night Live de fa deu dies parodiava un Mamdani encara en campanya que volia oferir als votants atenció sanitària gratuïta, habitatge assequible i wifi gratis. Seguidament, ell mateix es feia la pregunta: "Com a alcalde, ho puc fer possible? Encara no ho sé, la veritat" i, després d'una pausa, afegia: "Però junts descobrirem... que la resposta és no".

Però el més sorprenent de la nova estrella de l’esquerra mundial no són les promeses programàtiques que fa, sinó que presenti credencials religioses i/o identitàries. Entenc que Mamdani surti a reivindicar-se com a immigrant donada la situació de demonització i persecució que porta a terme l'administració americana contra aquest boc expiatori establert pel president del país. El que ja em costa més d'entendre és que l'electe surti a proclamar que és musulmà. Entre altres coses perquè no sé ben bé què vol dir. ¿Significa que s'aixeca abans de trenc d'alba per resar i fa les cinc oracions diàries amb les seves cinc ablucions obligatòries? No sembla que aquesta ritualitat formi part de la vida atrafegada d'un jove de poc més de trenta anys dirigint una de les ciutats més importants del món. ¿Creu en el que diu la sura 4, que Déu ha establert que els homes són superiors a les dones i que aquestes últimes deuen obediència als primers? ¿Creu que va existir un cavall alat que es va endur Mahoma a donar una volta pel cel? ¿O que els habitants de Sodoma van ser castigats per Déu per practicar el sexe anal? És sunnita o xiïta? De quina escola corànica és seguidor? ¿Creu que tots els qui l'han votat i no són musulmans aniran de dret a l'infern? ¿Accepta l'escatologia islàmica que estableix un paradís que sembla dissenyat per al gaudi dels homes?

Evidentment, no crec que Zohran Mamdani sigui partidari de cap d'aquestes barbaritats contingudes en la religió de la qual diu formar part, perquè ja fa temps que les creences no són creences sinó una identitat. En molts casos (per sort), es tracta d'una etiqueta buida de contingut, una adscripció allunyada del coneixement real de les fonts en les quals se sustenten les confessions i sense la reflexió teològica necessària per a una fe fonamentada. La postmodernitat permet la combinació de valors antagònics i contradictoris perquè tot es pot ressignificar. No hi ha història ni organització col·lectiva, només el que jo, individu sobirà, decideixo que són les coses. Encara que, de fet, com en el cas de l'alcalde de Nova York, estigui mirant de convèncer els qui el voten que sí que és rellevant (políticament!) el fet de ser musulmà. Jo també em podria presentar com a seguidora de Mahoma tot gaudint d'un bon plat de pernil o empassant-me una cervesa ben freda. Els musulmans de debò em dirien que no ho soc, mentre que els moderns multiculturals partidaris del culte a la identitat cacofònica m'aplaudirien pel meu eclecticisme. Una mica com ha fet Rosalía, que ha tirat tan bé l'ham de l'ambivalència d'un suposat rampell místic que fins i tot un senyor bisbe se l'ha ben empassat i li ha dedicat una carta al full dominical, a veure si la converteix.

A mi, personalment, em sembla que la religió no hi ha de fer res, en política, que les creences particulars d'un candidat són seves i només seves. I això de creure en éssers superiors i omnipresents l'existència dels quals no ha estat demostrada, o d'acceptar una cosmogonia plena d'històries amb elements sobrenaturals i fantàstics, no em genera confiança sinó tot el contrari. La democràcia s’ha de basar en la raó i no pas en al·lucinacions o deliris.