Nadal i els missatges a l’altre WhatsApp

Una persona estimada que aquest any ha perdut la seva dona em va dir que podia suportar la solitud però que li estava costant molt superar l’absència. Que sabia arreglar-se la vida a soles, que podia enfrontar-se amb èxit tant a una inesperada caiguda del rúter del wifi com a la recepta d’un fricandó, però que l’entristia no poder discutir amb ella o demanar-li el seu parer. Que el que abans havien sigut intercanvis constants s’hagués convertit en silenci era el que se li feia més dur de tot.

I, amb tot, en el nostre diàleg interior tenim converses amb els que ja no hi són. A vegades, fins i tot, arribem a demanar-los opinió sobre el que fem o el que ens passa, com si poguéssim transportar al present els seus criteris del passat o la seva personalitat.

Aquests diàlegs impossibles es disparen per Nadal. Perquè sembla mentida com, per anys que passin, arriben aquestes dates i tornem a projectar les imatges dels Nadals d’ahir, quan anàvem pel món amb els senzills títols de fills o nets. Potser els més joves no s’ho imaginen, però aquests dies el WhatsApp interior amb els que no hi són va amunt i avall amb un important trànsit de missatges. Perquè sempre hi ha molt a comentar. Sobre qui vindrà i qui no vindrà, sobre si aquest any no estem d’humor o en tenim moltes ganes, sobre els fracassos i els progressos familiars que inevitablement sortiran a taula, sobre les recurrents discussions que van quedar pendents i no hem oblidat. Però, sobretot, sobre com els trobem a faltar i com ens recordarem d'ells en el moment d’aixecar la copa. Bon Nadal.