Els narcisistes de la guerra

Més que un nou ordre mundial, el que tenim davant dels ulls és una nova llei: la del més fort, que interromp aquell principi universal aprovat per les Nacions Unides fa més de vuitanta anys pel qual tot Estat és igual de sobirà de la seva pròpia terra i gent. M’interessa la pregunta fonamental que, en nom de la condició humana, ens hem de fer avui: quin tipus de ment ordena aquesta nova política de la crueltat, que s’activa sense diàleg ni responsabilitat, i que s’estén pel mapamundi com una epidèmia evitable, de Llatinoamèrica al nord d’Europa, de l’Europa de l’Est al Pròxim Orient?

És la ment dels narcisistes que governen el nostre món i la nostra terra: intervenint països, espoliant-ne els recursos i amb lògiques de sabotatge. Però sobretot governen les nostres vides, perquè d’ells depèn el nostre cabàs de la compra o el preu de l’energia en aquest món hipertecnològic. Aquests narcisistes només tenen un factor en comú: l’innegociable destí de la victòria permanent, ja sigui per la força de la violència o la del xantatge extractivista, per la seducció de la promesa de llibertat o per l’anhel dels pobles per ressorgir de les seves pròpies cendres. Són figures proactives: actuen per decisió autoritària, perquè els empeny una autopercepció de superioritat i no dependència. Col·lapsen el dret a la certesa: ens instal·len en un temps en què sabem quina és l’última violació del dret internacional, però no pas la següent.

Ho són els tecnooligarques que governen tant el nostre mode de viure com els governs de la guerra, com Israel i els Estats Units. Creuen en la deshumanitzadora automatització de la mort: el resultat és l’últim auge de la tecnologia de guerra sostinguda per empreses com Nvidia, OpenAI, Palantir, Google o Anthropic. Contràriament a com Hannah Arendt va definir, arran dels judicis als nazis, el principal acte de responsabilitat humana —desnaturalitzar la violència—, la crueltat del narcisista en temps de guerra es basa a fer de la víctima un cos anònim, indiferent. Encadenar guerres és l’últim pas en aquesta deshumanització del conflicte.

Però no és una característica exclusiva dels nous milionaris de Silicon Valley. El duet que ha liderat aquesta guerra, Trump-Netanyahu, encarna el gaudi de la violència. No és casual que l’operació d’aquest 2026 es faci en nom de la ràbia —Fúria èpica—, quan l’operació que va justificar la guerra a l'Iraq del 2001 a l’Iraq es va fer en nom de la llibertat —Llibertat duradora—. No podem parlar d'un patró polític ni d'una ideologia o tradició acadèmica. L'únic que es repeteix és una hipermasculinitat impulsiva, venjativa i joiosa amb el dolor aliè.

En el seu modus operandi, l'odi que té Netanyahu per la forma de vida islàmica no és tan diferent del que l’aiatol·là Ali Khamenei tenia cap a aquell poble convertit en Estat: Israel. La impulsivitat de Trump llançant-se a la trampa d'una guerra de greus conseqüències globals, com li recorden el seu propi partit i assessors, no s’allunya gaire de la irracionalitat dels líders de Hezbollah, abocant tot un poble al sofriment innecessari i al desplaçament ordenat per la política totalitària d’Israel —paradoxalment un Estat fundat pel poble més perseguit de la història: els jueus.

La pulsió venjativa de Mojtaba Khamenei, fill del gran líder suprem, és pròpia del nen consentit, educat a Occident i enriquit a costa dels vicis d’un Primer Món que odia. És la ràbia del desagraït, com ho és la de Trump quan infereix amenaces que no pot complir a un règim infame  —darrere del qual hi ha una fe i cultura mil·lenàries. Totes elles són quimeres de l’ego d’homes nascuts en el privilegi.

És un contrasentit que la terra de la barreja cultural, de les utopies hippies i del liberalisme més desacomplexat que va ser Califòrnia avui sigui el cau dels narcisistes sàdics de Silicon Valley. Els nous gurus de la costa oest lideren, amb Peter Thiel al capdavant, un projecte profundament antihumanista que ells mateixos anomenen Il·lustració fosca. És un eufemisme per descriure, amb ínfules culturalistes, el neoreaccionarisme antidemocràtic que escampen pel món. Descreuen profundament en l’ésser humà, però menyspreen per igual els Estats a qui avui dia financen —Israel, Estats Units i altres usuaris de la intel·ligència de guerra—, però no en un futur gaire llunyà. L’Estat és l’origen del mal, segons aquest nou individualisme narcisista.

Aquesta carrera de menysteniment de la condició humana no és nova. Si fa un segle Arendt es preguntava, en nom de la condició humana, la raó del supremacisme ari envers els jueus, avui el nou arquetip de narcisista irresponsable no posa color a la pell de la víctima ni nom a la nació ferida. Ens redueix a tots a l’anonimat del desvalgut universal. Tots som potencials víctimes sense rostre, sense veu i sense registre, com hem vist a Gaza i a l’enorme camp de mines que és la zona del golf Pèrsic, on només veiem recreacions del mal com si es tractés d'un videojoc.

Per al tirà narcisista d’avui, la raó per al dolor il·limitat és garantir la pròpia superioritat. Com? Menystenint tota forma de diferència a la seva pròpia identitat, que no és nacional sinó de classe, de gènere, de raça i cultural. Sovint formats en universitats nord-americanes —com Netanyahu, educat a l’escola de negocis del MIT, Massachusetts, o Peter Thiel, fundador de Palantir i llicenciat en dret per Stanford—, l’orientació tecnocientífica d’aquesta nova economia va pel camí d'instal·lar un esperit antihumanista inèdit des del pecat original d’Hiroshima.

Cada desgràcia s’anuncia sempre pitjor que l’anterior. Quina d'imminent ha d’ocórrer per tal que despertem de la insídia d’aquesta crueltat automatitzada que Mauthausen va assajar fa un segle? És hora d’una solidaritat continental, que neixi als nostres carrers però sigui empàtica amb els veïns, perquè s’ha liquidat la fantasia de l’amic americà. Ha de quedar clar a quin costat de la història volem estar.