10/08/2021

Negacionistes d'avui, d'ahir i de demà

D'un temps cap aquí, les paraules negacionista i negacionisme s'han reubicat dins el camp semàntic de la pandèmia, i el resultat és que anomenem negacionista algú que defensa la idea que la susdita pandèmia no existeix, sinó que és una gran mentida, una bola global ordida pels foscos poders que regeixen els destins del planeta, amb l'objectiu de tenir-nos controlats i qui sap si injectar-nos, juntament amb una vacuna que tampoc no seria tal vacuna, un xip amb un programari d'intel·ligència artificial, etc. Els anomenats antivacunes formarien part de l'univers dels negacionistes, gents que es neguen –diuen– a ser “cobais d'un experiment” perquè són “lliures”. Les històries fantasioses i sovint delirants, els prejudicis, els tòpics sense base i les paraules tergiversades (el que s'ha fet amb la paraula llibertat en aquest darrer any i mig és alarmant) són els ingredients del negacionisme pandèmic. Recordem, ja que ve a tomb, que no totes les opinions són legítimes (moltes són tendencioses, esbiaixades i intoxicadores) ni, per tant, mereixedores de respecte per igual.

Cargando
No hay anuncios

Fins allà on jo sé, la paraula –i la idea– del negacionisme s'usaven, fins a la pandèmia, en relació als règims feixistes europeus. Es refereix a tots aquells que neguen la condició de criminals, i fins i tot de totalitaris, a aquests règims. Hi ha un negacionisme pronazi que nega que l'Holocaust existís mai i afirma que tot és una maniobra de propaganda dels lobis jueus. Hi ha un negacionisme franquista que nega que el règim del general Franco fos una dictadura, i que l'aixecament militar contra el govern de la República fos un cop d'estat il·legal (en culpen, de l'aixecament i de la Guerra Civil, la mateixa República). Coincideixen tots dos a afirmar que tant Hitler com Franco, així com els seus governs, tenien una forta sensibilitat social que els va dur a preocupar-se sobretot dels sectors més desvalguts de la ciutadania. Són discursos aberrants i profundament ofensius, per la falta de respecte que comporten per a tots aquells que van ser víctimes d'aquests règims. I víctimes no en van ser únicament els morts, sinó tots aquells que van haver de patir les conseqüències d'uns governs basats en la corrupció, la por i la violència.

A Alemanya, el negacionisme ha estat combatut pels demòcrates (tot i així hi ha neonazis, però la consistència democràtica del país és una altra); aquí ha tingut via lliure fins al punt que, actualment, el segon i el tercer partit al Congrés de Diputats són, tots dos, negacionistes dels crims franquistes (també ho és el residu de Ciutadans). Coincideixen sovint, és cert, amb els negacionistes de la pandèmia, una bona part dels quals (però no tots) provenen de l'extrema dreta. Aquesta mena de sopa espessa, en què l'extrema dreta sura dins el mateix brou que els elements ressentits de l'esquerra, va alimentar precisament, en el seu moment, el naixement i la trajectòria de Ciutadans. I promet repetir-se en altres plats indigestos, aquí i arreu d'Europa.