Fer servir nens en espectacles televisius és sempre una mica delicat. Ells són perfectament conscients del que implica sortir a la tele: es poden imaginar què comporta a nivell de repercussió i, sobretot, de ben petits saben que aquest aparell atorga certa transcendència a qui hi apareix. Per això quan se'ls utilitza per crear espectacle i veus que el programa només infla la seva autoestima a base d'adular-los fa basarda. Dijous a Telecinco estrenaven La Voz kids, el talent show que ja coneixem però en la versió infantil. Líder de la franja a Catalunya. Gairebé 600.000 espectadors i un 21,4% de quota de pantalla. David Bisbal, Rosario Flores i Malú els escolten com canten sense veure'ls i giren la butaca quan volen que formin part del programa. Hi ha nens que canten sense que finalment ningú es giri ni premi el polsador. Passen a ser expulsats. El criteri de per què uns sí i els altres no, no queda clar a l'espectador. Has d'interpretar les cares de sorpresa i afectació que fan els tres membres del jurat. A tots els nens s'hi dirigeixen tractant-los de " Mi vida ", " Mi amó " i " Mi corasón ". Moltes nenes ploren quan veuen les cares dels seus ídols i aleshores els famosos corren a abraçar-los, acaronar-los, tocar-los, consolar-los i lloar-los. Els diuen coses com: " Vamos a hacer contigo maravillas ", " Lo llevas en la sangre ", " Eres un mostruo, pero de los mostruos grandes " o, com va dir la Rosario emocionada: " Tú me has saltao a mi las lágrimas ". Un nen d'onze anys cantava " Me muero por besarte, dormirme en tu boca [...] pido por la mañana que a mi lado despiertes enredado en la cama… " posant-se vermell com un titot de tant com cridava quan entonava. Un altre va sortir amb un acordió cantant Campanera amb la mateixa veu que el Joselito. Bisbal, sorprès, exclamava: "¡Parece que se ha tragado todos los discos de Joselito! " I, de mica en mica, més que descobrir talents o fer pedagogia amb la canalla, se'ls converteix en víctimes d'un engranatge televisiu molt ben calculat. Formalment funciona de meravella. Té ritme i potencia molt tot el que són les emocions: nens plorant, mares també, àvies esgargamellant-se per animar els néts. Mostren en un espai molt ben il·luminat la fragilitat infantil sobre un escenari. Nens fent el rol d'adult cantant lletres que no saben ni què diuen. El programa es converteix en una fàbrica de nens estrella empesos per uns pares que creuen en la tele com si fos una assegurança de vida.