La nit que va morir Franco... si és que mai va morir

1. Prepareu-vos a comptar-ho. En els propers dies, ens farem un tip de veure les imatges d’Arias Navarro, en blanc i negre, anunciant allò que mitja Espanya desitjava i que l’altra meitat temia: “Franco ha muerto”. Fins a la sopa ens apareixerà l’aleshores president del govern amb la veu trencada pel somicar del règim. En aquell moment de fa cinquanta anys, TVE era l’única televisió i el segon canal –la UHF– no arribava a tota la Península, ni de bon tros. Un 40% del territori espanyol només veia una cadena. A Lleida, per exemple, La 2 encara va trigar a arribar. El que va passar els mesos després de la mort del dictador també és comunicativament interessant. ¿A qui li va encarregar el rei que formés govern? A un jove Adolfo Suárez que durant quatre anys havia estat el director general de Ràdio i Televisió Espanyola en els últims espeternecs del franquisme. És significatiu que la transició se li encarregués a qui fins al 1973 havia confós el periodisme amb propaganda d’una manera poc sibil·lina i gens acomplexada.

2. El Generalísimo havia fet la darrera aparició pública l’1 d’octubre –una altra mena d’1 d’octubre– i en els últims dies del règim, en plena descomposició, l’única televisió era més papista que el Papa. O tan franquista com Franco. Els exemples de censura eren constants. En Josep Maria Baget Herms ens ho explicava amb tots els ets i uts, a la Universitat Autònoma, quan el vam tenir de professor. No només hi havia un control informatiu absolut per amagar les execucions del 25 de setembre sinó que es passaven les tisores per esquetxos del Tip i Coll o dels programes infantils. El Movimiento va actuar fins a última hora amb un delit insaciable. La mateixa nit del 20 de novembre estava previst que TVE emetés la pel·lícula Satán nunca duerme i, fos pel títol, fos per la temàtica, fos per la mort imminent del Caudillo, van decidir ajornar-ne l’emissió. Certament, una història sobre la revolució xinesa que duia Mao al poder no semblava el film més oportú per a la nit que va morir Franco. Si és que realment va morir.

3. Cinquanta anys després, el seu esperit és ben viu. El magnífic dossier de l’ARA ho demostrava amb fets i arguments. Tenim una realitat que fa esgarrifar. Més enllà dels milions de persones que encara l’enyoren, més enllà també dels feixistes i dels masclistes de manual, hi ha tota una generació que ni tan sols va veure mai un segell de Franco que troben, en el discurs de Vox, una ideologia i una estètica de bandereta al canell que els fa sentir importants. La ignorància, arrebossada de supremacisme moral, aconsegueix aquests fenòmens. No són exclusius d’Espanya. Són vents que bufen en massa racons del Primer Món, però sentir nostàlgia per un dictador sanguinari és una patologia col·lectiva que, pel que hem vist, no es guareix amb el temps. Al contrari, sembla que s’encomani. I, en això, la manera d’informar-se i de consumir els mitjans també és important.

4. El panorama comunicatiu actual no té res a veure amb aquell monopoli d’una única televisió de fa cinc dècades. Som en una societat on, a banda de moltes ofertes de televisió (públiques, privades, autonòmiques, satèl·lit), hi ha hagut l’adveniment de la premsa digital i, sobretot, la revolució de les xarxes socials. L’últim CEO dona dades clares. El 81% dels joves de 16 a 24 anys segueixen l’actualitat a través de les xarxes socials. Només un 6% ho fan a través de la premsa escrita. El 64% d’aquests joves s’informen per Instagram, el 50% per TikTok i el 38% per X. Com més de dretes és el partit (Vox, PP i Aliança Catalana) més reconeixen que saben què passa al món per aquests canals on el que s’explica no cal que sigui veritat. Al contrari, la credibilitat tendeix a zero i la pandèmia desinformativa és el seu gran negoci. I així anem.