No sols Mazón
La primera anotació és sobre la falta de lideratge al Partit Popular: si Mazón finalment cau no serà perquè ho hagi decidit Feijóo, sinó l'entorn del partit, des dels diaris madrilenys de la dreta nacionalista fins a l'amo de Mercadona. Són ells els que deixen sense aire l'encara president de la Generalitat, un personatge que es va cavar ell mateix la tomba política quan va voler dur la seva particular fugida endavant una mica més lluny, amb unes declaracions prou ofensives de les quals va quedar, com sol passar, una espècie d'acudit de mal gust: “Vaig arribar al Cecopi [Centre de Coordinació d'Emergències] a les vuit i vint-i-vuit. Això són passades les set, o no?”. Que Mazón dimiteixi o caigui de la presidència de la Generalitat Valenciana és una cosa que havia d'haver passat fa molt de temps: hi ha dues-centes vint-i-set víctimes, moltes de les quals –i aquesta és la greu, terrible responsabilitat de Mazón– es podien haver evitat amb una gestió raonablement eficaç dels recursos de què disposava el govern valencià per fer front a la DANA. Per tant, la seva destitució o cessament és de raó i no l'hauríem d'haver estat discutint durant tantíssim de temps.
Ara bé, no gaire lluny de Mazón, ni geogràficament ni ideològicament, tenim la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, damunt la qual pesen 7.231 morts als geriàtrics durant els dies més durs de la pandèmia (dels quals ara fa cinc anys) que mereixen la mateixa consideració: bona part d'aquestes morts eren evitables només que la gestió dels responsables polítics hagués estat l'adequada. En comptes també d'aprofitar els recursos a l'abast, Ayuso i la seva administració van aplicar els coneguts com a protocols de la vergonya, que establien que els ancians de les residències malalts de covid no fossin traslladats als hospitals, segons deien, per evitar la saturació. “Tanmateix, s'havien de morir igualment”, era l'únic comentari que n'havia fet la presidenta Ayuso. Fins ahir, quan va dir que la xifra de 7.219 morts va ser un "invent" de l'anterior conseller, i que el nombre real de morts a les residències va ser de 4.100, que es veu que deuen ser pocs. Increïblement, tret d'algunes recriminacions des de l'esquerra, i encara comptades, ningú ha exigit de forma seriosa la dimissió de la presidenta de Madrid, ni per la calamitosa gestió de la pandèmia ni per les seves faltes de respecte, reiterades, a les víctimes i les seves famílies. Per què a Mazón sí i a Ayuso no?
Deixarem la pregunta a la consideració dels lectors, mentre recordem que el PP té, de fa temps, una relació especial amb els morts: des de qüestionar la necessitat de respectar-ne la memòria, com han fet reiteradament amb les víctimes del franquisme, fins a mesclar-ne els trossos, com va fer el ministre de Defensa Trillo amb els soldats del Yak-42, passant per posar-los al servei dels seus interessos, com tantes vegades els hi hem vist fer, tant amb les víctimes d'ETA com amb les del terrorisme islamista. Parlant d'interessos, i tornant a la pregunta d'abans, podem aventurar una hipòtesi: ves que no tingui a veure amb el fet que Mazón s'hagi convertit en una nosa massa visible per a contractacions i licitacions que requereixen una alta dosi d'opacitat.