No té sentit de la decència?
En la mitologia de la política moderna nord-americana, pocs personatges són tan perversos com Roy Cohn. Com a arquitecte legal de la croada anticomunista del senador Joseph McCarthy, col·laborador estret de Nixon i Reagan i, més tard, com a mentor i conseller personal de Donald Trump, Cohn no es limitava a exercir l’advocacia: triturava la llei i la convertia en una arma que en certes mans servia no a la justícia, sinó a la venjança i sobretot als negocis.
En el seu temps, Cohn va contribuir a destruir reputacions i carreres desencadenant el pànic davant una suposada infiltració comunista. Les acusacions podien pesar més que les proves, la por més que els fets, i així podia controlar la imaginació pública.
El seu llegat és la persecució dels contrincants disfressada de patriotisme. Però el més sorprenent no és que les seves tàctiques fossin efectives llavors, en plena Guerra Freda, sinó que encara ho siguin avui –ressuscitades, reformulades i aplicades pel seu deixeble més avançat i situat en el càrrec més alt dels EUA o imitades per aprenents hispànics.
Donald Trump va aprendre de Roy Cohn no només a denunciar i contraatacar, a intimidar i no demanar mai perdó, sinó a convertir la política en un relat moral amb un enemic permanent i monstruós. Per a McCarthy, l’enemic era el comunista. Per a Trump, ho és l’immigrant, l’intel·lectual, el periodista, el jutge. Cohn li va ensenyar tres regles d’or: no retrocedir, mai reconèixer errors, atacar sempre.
Trump està convertint comunitats senceres en blancs polítics. Els immigrants ja no són persones sinó amenaces per a la seguretat; els musulmans, riscos terroristes; els estrangers, delinqüents; els sol·licitants d’asil, “invasors”; la premsa, “enemics del poble”. La discrepància és una traïció i la dissidència un delicte.
Aquesta manera de fer basada en por, divisió i atac constant beu directament de l’era McCarthy, quan la por a l’“altre” justificava purgues, llistes negres i humiliacions públiques. Llavors era la por roja. Avui és l’enemic de l’ànima trumpista.
Roy Cohn va ser finalment inhabilitat i desacreditat, però el seu mètode ha sobreviscut. Trump ha demostrat que la por encara funciona, que l’arquitectura de la persecució pot ser adaptada a l’era digital, amb noticiaris continus i missatges reduïts a pocs caràcters en majúscules cridaneres a les xarxes socials que alimenten un bucle infinit de ràbia. L’escenari està als mòbils en lloc d’estar a les audiències al Congrés. Però el que es va erosionant, en aquest procés, és alguna cosa molt més valuosa que una llei concreta o una política puntual: és la confiança –en el govern, en els fets, en els altres.
La democràcia depèn de la confiança. Requereix ciutadans que creguin en la integritat de les institucions, en la legitimitat de la discrepància, en la protecció de les minories i dels dissidents. Necessita una política que vegi l’oposició no com l’enemic, sinó com una part del terreny cívic compartit.
Rebutjar la política de Cohn i de Trump no vol dir només rebutjar les seves tàctiques. Vol dir rebutjar la idea que tot s’hi val. Vol dir afirmar, contra tot cinisme, que la confiança no és una feblesa, sinó el fonament de la millor política possible: aquella que escolta en lloc d’acusar, que convenç en lloc de venjar, i que governa a través no de la por sinó de la dignitat.
Cohn va destruir la vida de molts. Va fer duríssimes campanyes contra els homosexuals abans de morir de sida i no admetre mai la seva vida privada. Va defensar mafiosos i va guanyar diners, però també va donar lloc a un gest de dignitat famós als EUA. En una de les audiències televisades en què Cohn i McCarthy acusaven l’exèrcit nord-americà de ser “tou” amb els comunistes, l’advocat de l’exèrcit, Joseph Welch, va desacreditar McCarthy formulant-li la pregunta més famosa de la història de les audiències públiques del Congrés: "Have you no sense of decency, sir?"[No té sentit de la decència, senyor?)
Escolto José María Aznar i hi reconec l’esperit Cohn. La paraula verinosa, guerracivilista, l’odi que transpira, el nacionalisme identitari excloent, la utilització partidista del dolor del terrorisme, la hipocresia dels negocis obscurs, el buidatge del sentit compartit de les institucions, que la veritat resulta que s'ha tornat negociable. Sento la defensa d’un model de societat que faria empal·lidir el Cid Campeador i em pregunto: no té sentit de la decència?