La frase la sentireu sovint aquests dies. No és una queixa nova. Elecció rere elecció, la tria es fa feixuga. Costa identificar-se amb una opció, amb un líder, amb unes sigles. Qui no té un all, té una ceba. El soroll és eixordador, les crisis s’acumulen. Creix la temptació d’engegar-ho tot a rodar, el ja s’ho faran. És fàcil donar la culpa als polítics, així en genèric, com si fossin éssers d’un altre planeta. No: són com nosaltres, fal·libles, sotmesos a l’entorn, influenciables, sense certeses. En el seu fur intern, tampoc ells sabrien a qui votar. Costa trobar una veritat diàfana, una solució clara als nostres múltiples problemes: perquè bàsicament la solució fàcil no existeix.
Anem per parts. Per a la família independentista, el caïnita ball d’opcions és marejador. Els dos partits grans segueixen estripant-se tot i que, a la pràctica, defensin en essència el mateix: han investit Pedro Sánchez i busquen un referèndum pactat i un nou finançament. Més enllà d’això, tot és retòrica més o menys florida. En Puigdemont, l’èpica del retorn; en Aragonès, la pragmàtica del govern. I sí, hi ha un biaix del primer cap a la dreta i del segon cap a l’esquerra, diferència que es podria concretar en l’impost de successions. I dels petits, què dir-ne? La CUP du el xoc tatuat dins seu (Endavant contra Poble Lliure), l’Orriols és pura fractura (busca l’enfrontament d’uns suposats catalans ètnics contra uns immigrants molt malvats, com si el gruix de catalans no fóssim fruit d’anteriors migracions) i el tàndem Ponsatí-Graupera pateix d’un ingenu complex de superioritat (últim reducte de l’independentisme màgic).
Anem a l’unionisme. La tria tampoc no és fàcil. Si vols jugar a cavall guanyador, has d’optar pel PSC de l’Illa, l’únic d’aquest bloc que té possibilitats reals d’esdevenir president de la Generalitat. Però, esclar, els socialistes han fet possible l’amnistia i han donat ales de nou a un Puigdemont que fa quatre dies estava aïllat a l’exili. L’alternativa és el PP que, tanmateix, amb el seu immobilisme va propiciar el Procés i la posterior repressió o, encara pitjor, Vox, que amb un espanyolisme neofranquista només fa que realimentar l’independentisme.
I què passa si el teu vot és més ideològic que nacional? La dreta catalanista està desapareguda: Puigdemont evita definir-s’hi, igual com Ponsatí-Graupera, mentre que Orriols és extrema dreta de manual. Les diferents sigles que van intentar recuperar el llegat convergent han anat desapareixent. La dreta espanyolista, clarament conservadora, està caient pel pendent populista: Ayuso arrossega Feijóo. I Vox és ultradreta. Per tant, el votant d’ordre no sap ben bé on anar a parar. Hi ha molt desordre, a la dreta.
Si el teu vot és d’esquerres, la situació no és gaire millor. La socialdemocràcia fa temps que pateix una crisi d’identitat. El PSC, el seu representant clàssic, s’ha anat acostant a l’statu quo del poder econòmic i ha fet seva la idea liberal que la prioritat és generar riquesa (després ja veurem com la socialitzem o com fem que no perjudiqui tant el medi ambient), d’aquí el seu suport a Hard Rock o al quart cinturó. ERC també s’ha anat centrant, tot i que una mica menys: el PSC li va bé com a dolent ideològic de la pel·lícula. Més a l’esquerra, hi ha els comuns, campions històrics del tripartit que, ves per on, s’acaben de carregar tres pressupostos malgrat tot generosament socials (i els últims expansius que permetrà la UE): els de la Generalitat, l’Estat i Barcelona. I la CUP està tant a l’esquerra que a la pràctica s’acaba autoexcloent sempre de la governança institucional.
Aquest és el panorama. El vot, doncs, s’haurà d’exercir en tots els casos com a mal menor. I sabent que només seran possibles governs de coalició, de pacte. La democràcia ja ho té, això: obliga a l’entesa, al diàleg. D’aquí que avui dia, en temps de tot o res, de cridòria a les xarxes, d’amics i enemics, estigui patint tant, la democràcia. Mirem que el nostre vot com a mínim no contribueixi a carregar-se la nostra.
