Notícies de Barcelona (1945)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHe tingut el plaer d’haver pogut enraonar -rehabilitem el profund sentit d’aquest verb, com vol Rovira i Virgili- amb un gran amic acabat d’arribar de Barcelona. [...] -“Parlem de política si vols”, em diu. [...] “A Catalunya, tot està destrossat, no sols les estructures dels partits que hagueren de desaparèixer de seguida que l’invasor arribà, sinó la major part dels nuclis que es reunien en cafès i bars, camuflats en “penyes” tan adients al nostre tarannà. La persecució franquista contra tot el que ha estat política, sobretot catalanista, és implacable, minuciosa i sistemàtica.” [...] “El catalanista d’ahir, potser és tebi, potser no practica; però no és ni falangista ni franquista. La seva fe no és gairebé mai perduda, sinó adormida. Doncs, pot despertar i tornar a abrandar-ho tot. No desespereu. No dedueixis d’això que no es faci res en sentit polític. Hi ha dos o tres grups que treballen més o menys clandestinament, i, com és el cas entre nosaltres, més aviat en competència. El grup més actiu, com passa sempre, és maximalista en catalanisme, i, com passa sempre també, fa molt de soroll per la gent que té. El formen joves audaciosos i arriscats, dels quals molts són a la presó” [...] “El règim ho ha corromput tot.” [...] “Pocs estaments han resistit a la contaminació. Els burgesos, alts, baixos i mitjans, llançats pel camí del negoci irregular, ben sovint en companyia del funcionari encarregat de vigilar la legalitat de les transaccions, han oblidat la nostra tradicional moral comercial pels meandres de l’ estraperlo i la comptabilitat doble. Els obrers, mal pagats, passant fam si no es procuren un sobresou també per un medi il·lícit, es podreixen en la desesperació, que és mala consellera. Molts d’ells han conegut la presó.” [...] “Els millors, sigui dit en bona hora, s’han aguantat ferms, condemnen les antigues violències i esperen el remei d’una entesa amb els republicans.” [...] “Les professions liberals són potser les més castigades”. [...] “La joventut, dius? Ací és l’estrall més gros. La universitària no sent res: ni falangista, ni esportiva per a no ésser res.” [...] “En tots els rams, però, hi ha el grup no intoxicat guardador de la fe, que espera amb confiança que la victòria aliada, canviant el món, canviarà també la nostra Catalunya. No tothom s’ha envilit ni tothom ha desertat. La sal que ha evitat la infecció ha estat el Catalanisme. Aquest és actiu en molts, viu en la majoria, per bé que de vegades sembli endormiscat. Quan l’hora sigui arribada despertarà i l’onada de patriotisme pot ésser més vasta i profunda del que mai hem vist. En aquest sentiment cal confiar pel nostre redreçament. Tot serà qüestió que després se’l sàpiga endegar i orientar.” Això m’ha dit, més o menys ben reportat ací, un amic de carn i ossos una dolça nit del mes de febrer de 1945.