Els nous analfabets

Vaig créixer envoltada de persones analfabetes. Més dones que homes, esclar, perquè elles què n’havien de fer d’anar a escola si el seu destí era casar-se i tenir fills? “Jo? A col·legi? Un sol dia, hi vaig anar”. M’ho va explicar una de les meves tietes, que quan li va haver dit al meu avi que el mestre li havia demanat comprar un quadern, li va ordenar que es quedés a casa, que hi seria més útil i no estaven per llençar els diners. Podria fer-ne una antologia, de fet, dels relats amargs que he pogut escoltar sobre el moment precís en què cada dona veia estroncades les seves possibilitats de rebre una educació més enllà de la domèstica. M’ha commogut sempre que tinguessin clavat en la memòria el fet concret que va desviar-les cap a un camí que elles no haurien triat mai: o no hi havia diners, o l’escola era massa lluny, o circulaven estranys rumors sobre el mestre o la nena feia falta a casa, al camp, a la fàbrica. El lament de les analfabetes és de profunda tristor, com si els haguessin amputat, sense elles demanar-ho, unes capacitats imprescindibles, com si les haguessin condemnat a ser sempre menys que els qui havien estudiat. Ves a saber què hauria arribat a fer, em repeteixen sovint. Com a mínim no necessitaria sempre algú que em llegís tots els papers. Entendre impresos i cartes, circulars, desxifrar els noms dels carrers i les indicacions i saber cap on vaig. Però no es planyen només per no disposar de la lectura com a instrument útil per a la vida quotidiana, diria que també intueixen que l’accés a l’enorme corpus escrit que acumula la humanitat els hauria donat unes ales per volar molt més enllà d’una adreça impresa. Llegir no ens fa necessàriament millors com a persones, però ens dona unes possibilitats d’emancipació individual revolucionàries, encara que sigui una revolució interior que pot passar del tot desapercebuda. Esclar que des de l'oralitat es pot desenvolupar una consciència robusta i alliberada, però la lectura és sempre un procés pel qual ens distanciem dels altres per accedir al que és universal i alhora particular, per pensar-nos i sentir en una intimitat reflexiva i reflexionada. Tot i que a mi la lectura no em salva dels meus dimonis sí que m’ajuda a conviure-hi de manera més pacífica, i si em sap greu que algunes persones que aprecio no llegeixin és perquè no poden tenir a l’abast un recurs que apaivaga la solitud i amplia els horitzons del món materialment particular i limitat que ens ha tocat. 

A banda dels guanys individuals, però, l’alfabetització de la població és sens dubte un bé col·lectiu. Per això durant molt de temps aquest ha estat un indicador inequívoc del nivell de progrés d’una societat: sabem que un país és més o menys avançat pel nivell educatiu dels seus habitants. Però què passa quan resulta que l’educació és universal, gratuïta i obligatòria com passa aquí, però els que desxifren els mecanismes dels codis escrits no entenen el que llegeixen? Es poden continuar tenint com a vàlids els nivells d’alfabetització si resulta que la comprensió lectora és molt baixa? Deu ser el primer cop, en els països desenvolupats, que es produeix aquesta regressió. Les dades que s’han publicat sobre el tema a Catalunya són alarmants i haurien de fer parar les màquines de tot l’engranatge del sistema educatiu ben bé com passaria amb una emergència nacional. No em puc imaginar un panorama més desolador que el de tenir una generació sencera que, com les dones que he esmentat, un dia arribin a lamentar que no els hàgim donat una educació de qualitat, que els adults que en som responsables no ens hàgim preocupat prou de dotar-los d’aquesta poderosa eina. Ens podran retreure, i amb raó, que els hàgim desposseït d’un dret fonamental: el d’aprendre a llegir i escriure i entendre el que llegeixen.