Després de la mona encara queda el rastre de xocolata a les pastisseries. Als supermercats, si t’hi fixes bé, pots trobar un ou entre els sabons de rentar la roba. O un conill a prop de les begudes. La xocolata no sobra mai. Quan coneixes algú a qui no li agrada, en desconfies. Penses que no és normal perdre’s un dels grans plaers de la vida. Encara que després recordis que els plaers són personals i intransferibles. Igualment, en desconfies.
Com que la dosi diària de violència és insuportable, només de pensar en la xocolata el món ja té un altre gust. Venim de dies de menjar-ne i de parlar-ne, però Trump, el cinisme i companyia embafen molt més que el dolç. I no és el mateix que robin un camió ple de xocolata que un camió carregat de míssils. Per cert, el camió que va sortir d’Itàlia amb 413.793 kitkats de la nova gamma encara no ha aparegut. La companyia ja va avisar que les xocolatines desaparegudes tenen un codi i es poden rastrejar. De fet, Nestlé ha posat a disposició dels consumidors un rastrejador en línia a través del qual es poden introduir els números del codi de barres per verificar si forma part del lot robat. Una mica com quan compres un número de loteria i el tecleges a la pantalla per veure si has tingut sort i et pots comprar més de 400.000 kitkats de cop. Això si és que no els has robat. Que en principi no s’ha de fer. Però fins i tot l’empresa s’ho va prendre amb humor en el comunicat que donava a conèixer la desaparició del camió: "Si bé agraïm el gust excepcional dels delinqüents, el fet és que el robatori de mercaderies és un problema cada cop més gran per a empreses de tota mena". I esclar que els robatoris són un problema, però quan ens estan robant el món, la xocolata hi és per salvar-nos. I fins i tot un robatori d’un camió de xocolata ens salva el dia. La setmana. La santa i la que no.
L’any passat va pujar tant el preu del cacau que els supermercats van haver d’aplicar mesures de seguretat específiques. La xocolata es venia amb una caixa antirobatori, com les escopinyes o el whisky. Es veu que el 45% dels robatoris al sector de l’alimentació tenen a veure amb la xocolata. I els seus passadissos són plens de seguretat. Per a la xocolata i per a nosaltres mateixos. Perquè quan alguna cosa t’assegura plaer immediat, com és el cas, és massa temptadora. La culpa és de la xocolata, no nostra. Però no crec que es pugui fer servir aquest argument en un judici, encara que la majoria de jutges i de jurats donarien la raó a la persona que no se n’ha pogut estar. I coses molt més delirants s’han sentit en un judici. I a sobre, sense xocolata.
Durant un directe oficial de la missió Artemis II, un pot de Nutella va aparèixer flotant a l’interior de la nau. Asseguren que no era un anunci. A mi també em trobarien un pot de Nutella a casa. Sense flotar, això sí. I també me l’enduria a la Lluna, en el cas improbable que tingués intenció d’anar-hi. El cas és el que el pot de Nutella flotant s’ha fet viral i ha interessat més que totes les explicacions científiques pertinents. Sempre ens ha fet més gràcia saber què mengen i com fan caca els astronautes que el que ens puguin explicar de l’espai. Justament llegia en aquest diari que la ciència sap la quantitat de xocolata que el cos necessita per generar endorfines i ser feliços. Amb vint grams de xocolata negra en tenim prou. Però el que no diu la ciència és que en realitat en necessitem molta més. No el nostre cos, nosaltres. Perquè la ciència pot parlar d’endorfines, però nosaltres podem parlar de felicitat.
