La primera crisi del petroli, la de 1973-1974, va acabar generant, especialment en el món occidental desenvolupat, una situació que es va definir com a “estagflació”, o sigui, simultaneïtat de l’estancament econòmic i de la inflació. Es venia d’un món on els dos conceptes eren ben oposats, atès que es lluitava contra l’estancament amb polítiques expansives que eren inflacionàries i la inflació es podia reduir amb polítiques d’estabilització (o sigui, d’estancament o contracció). La repetició de polítiques expansives simultànies a l’existència d’una forta inflació de l’oferta —l’augment del preu del petroli es produïa per causes extraeconòmiques sobrevingudes—, va acabar suposant que les polítiques d’estímul de l’economia no servissin de res. Només s’obtenia el mateix estancament que es volia combatre, però amb l’afegit de la inflació.
L’estagflació va ser el fantasma que va recórrer el món desenvolupat durant la segona meitat dels anys setanta del segle XX. Va acabar posant en qüestió les polítiques keynesianes d’estímul de la demanda i va obrir el pas a polítiques d’oferta, que van ser protagonitzades per governs de dreta liberal.
Pot tornar a passar? Hi ha riscos clars per la banda de l’estancament econòmic. L’encariment sobtat de fonts d’energia i matèries primeres àmpliament utilitzades causa una reducció de l’activitat econòmica. L’intent d’amorosir l’impacte mitjançant subvencions públiques té un recorregut limitat. Com ja són molts a recordar-ho, mirar d’apagar l’incendi de l’increment dels preus del petroli, el gas natural i els principals adobs amb subvencions al consum és un greu error. És fàcil políticament, però tenim tants precedents que evidencien com poden ser de negatives aquestes polítiques que fa por que encara es justifiquin.
L’encariment del petroli i de les primeres matèries directament afectades per les destruccions de la guerra del golf Pèrsic és un fet real i no simplement especulatiu. S’ha destruït molta capacitat extractiva, molta capacitat industrial (refinadora i processadora) i molta capacitat transportadora. En la millor hipòtesi es trigarà anys a reconstruir-les. Les pèrdues no només afecten els propietaris —estats, empreses o particulars—, sinó que també carreguen sobre tots els consumidors, intermedis o finals. Subvencionar un producte que ha esdevingut més escàs per a un període llarg és una mala solució. Més val fer el que es pugui per substituir-lo per altres productes o reduir-ne el consum.
La confusió sobre les polítiques a adoptar duu, força inevitablement, a l’estancament sense poder evitar la inflació. Cal aprofitar les desgràcies causades per la guerra del Golf per incentivar el canvi de model productiu en la mesura que es pugui. Si el petroli i el gas natural s’encareixen per a un període de temps llarg, tractem de consumir-ne menys. Deixem que el preu ens indiqui què hem d’estalviar. Si ho fem podrem esdevenir més competitius i recuperar capacitat de creixement. Si altres productes s’encareixen, tractem de substituir-los. Però no els subvencionem, sisplau. Les subvencions s’han de guardar per a les persones que les necessitin, no per a les coses.
L’abús de les subvencions a les coses (els productes que escassejaven) va ser un dels grans activadors del tombant neoliberal de finals dels anys setanta i primers vuitanta. La capacitat recaptatòria de l’estat i la seva capacitat d’endeutament eren tan grans que semblava que tot ho podien. Però no era així: en pocs anys els deutes acumulats van ser ingestionables per quantitat i preu, i la competitivitat dels països consumidors es va ensorrar. Va caldre tornar a l’ortodòxia comptable i financera, que no falla, però que pot ser políticament molt antipàtica.
No sabem què passarà. Trump és impredictible, però queda clar que s’ha ficat en un vesper del qual li serà difícil sortir. Els acords de dimecres poden no durar gens. O sigui, la guerra es pot allargar, esperant sempre que el darrer dia estigui a prop. Però cada dia de guerra augmenten les destruccions de capital productiu, que empobreixen els seus propietaris i encareixen els béns que produïen per a tots els consumidors.
Disposem de fonts energètiques alternatives. Promoguem-les i optimitzem-les. Parem atenció a què seria millor deixar de produir atès el seu cost i parem atenció a la dependència de proveïdors llunyans i en guerra. Aprofitem la conjuntura bèl·lica per canviar la nostra oferta, posant-la al dia. Siguem conscients que quan hi ha guerres, el nostre país sol ser considerat un refugi segur. Aprofitem-ho. Mentrestant, esperem que la situació no es deteriori més.
