Montserrat Albet 1965
09/01/2020

La ‘Novena’ de Beethoven el 1965

La tria de J. M. CasasúsDurant el Festival de Música de Barcelona, l’Orquestra Filharmònica de Viena, dirigida per Karl Böhm, va interpretar la Novena simfonia de Beethoven. Una vegada més veiérem com els grans artistes renovellen les grans obres. La cèlebre simfonia tornava a agafar l’esclat primitiu, lliure de vells clixés interpretatius que moltes vegades no són sinó una acumulació d’errors. La interpretació de Böhm fou clàssica però no acadèmica: dos termes que massa sovint es confonen. ¿Per què, per exemple, en aquesta ocasió, condemnar una certa velocitat com a contrària al classicisme, si precisament aquesta velocitat és la condició, potser indispensable, per a fer esclatar la forma clàssica? I és que també en la interpretació s’ha d’admetre el progrés baldament només sigui pel perfeccionament constant dels instruments. Beethoven no podia ni somiar el meravellós instrument que és en l’actualitat l’orquestra vienesa. Böhm ens oferí una Novena sòbria, pura, de tempi exactes, la qual cosa manifestà l’extraordinària estructura formal de l’obra, especialment la dels temps vius. I és que trobar el tempo d’una obra és fer-la coincidir amb la seva mateixa forma sonora, i aquest fou el mèrit del director austríac. En dir això no és pas que cregui que cada obra té un únic tempo bo: aquest pot variar, en uns límits no molt amplis, sense comprometre l’obra. L’únic que volia dir és que Böhm dirigí la Novena amb el millor tem po per a la seva orquestra i la seva mateixa personalitat. ¿És per atzar que en aquesta ocasió recordàrem una altra obra mestra, la Consagració de la primavera, i ens semblà veure un cert paral·lelisme entre els dos músics, Beethoven i Stravinsky, ja que tots dos troben la perfecció formal en les obres on regna la impulsió rítmica? Per finalitzar aquest comentari voldria dir que la interpretació de Böhm resulta impensable, si no hagués projectat en la Novena tota l’evolució musical des de Beethoven fins als nostres dies, i que aquesta projecció no solament no perjudicà l’obra, sinó que, a judici meu, li donà encara nova profunditat.