Occident en runes? Encara no
Donald Trump sembla voler compatibilitzar i fer coherents dos grans perills que els grecs antics assenyalaven per a qualsevol règim polític: el despotisme i l’anarquia. Les seves decisions, alhora contundents i erràtiques –nomenament d’incompetents, aranzels vacil·lants, obsessió per la seguretat, militarisme, desconfiança, etc.– poden acabar empetitint la potència americana, en contrast amb les pretensions del Make America Great Again. D’altra banda, Trump està fomentant un món més anàrquic que el que va trobar. Uns Estats Units autopercebuts com "més grans" a escala interna no resulten contradictoris amb uns Estats Units més aïllats i més petits a escala global.
El món d’avui apunta a una inestabilitat creixent i a una hegemonia xinesa en poques dècades, premonitòriament exemplificada en la reunió i desfilada militar de fa uns dies, amb presència estel·lar de Xi, Putin i un parell de desenes de països asiàtics no democràtics (Vietnam, Corea del Nord, Cambodja, Malàisia, etc). En conjunt reuneixen més població i més PIB que els estats occidentals que encara viuen sota el paraigua americà. En part, representen una venjança tardana global dels estats comunistes.
I la Unió Europea? La foto del Despatx Oval amb Trump en un costat de la taula i els set nans europeus a l’altra és una imatge expressiva del patetisme d’una UE que ni tan sols juga el paper de comparsa. Embolicada en la retòrica dels "seus valors", la seva submissió a Trump o la seva impotència davant del genocidi de Gaza mostren el seu rostre de no-actor internacional. A escala global la UE és una entitat prescindible. I no s’entreveuen ni lideratges ni l’energia interna que puguin regirar la situació.
La inestabilitat i la incertesa de futur incentiven les anàlisis pessimistes. Unes anàlisis que sovint miren enrere per trobar lliçons i guies de futur. Una de les més recents, i crec que més interessants, és el llibre Waste Land de Robert Kaplan (2025), que manlleva el títol del conegut poema de T.S. Eliot escrit fa més d’un segle (1922).
"Amb aquests fragments he apuntalat les meves runes" és el contundent vers final d’Eliot d’un text complex i obscur sobre les conseqüències polítiques i culturals de la Primera Guerra Mundial. Aquesta és la conflagració que segurament més ha marcat la separació entre el "món d’ahir", tan ben descrit per S. Zweig, i un món nou del qual avui s’entreveuen també millor els conflictes potencials que les esperances.
Kaplan és un periodista amb experiència internacional en àmbits de conflicte i que podem associar a un conservadorisme americà anti-Trump. Presenta les pessimistes perspectives d’Eliot –juntament amb la Decadència d’Occident d'O. Spengler (publicada entre 1918 i 1922)– com a reflexions de la primera etapa de la disgregació política i cultural del món occidental. Els desassossecs de l’existencialisme francès (Sartre, Camus) constituirien la segona etapa en els inicis de la segona postguerra, mentre que el període dels anys noranta i el segle actual esdevindria la tercera etapa d’un món que busca orientacions en una "terra cansada" (Joan Ferraté), incapaç ja de produir sentit i projectes polítics globals. Occident viuria avui en una república de Weimar a escala global: "Weimar –escriu Kaplan– podia presumir de tenir molts liberals i una fecunda vida intel·lectual. Hi havia molta esperança a Weimar, però un ordre insuficient. Cal evitar ara el destí de Weimar".
Es tracta d’una anàlisi que pretén mostrar els "fragments" i les "runes" d’Eliot com l’advertiment d’un nord, d’una estella polar que ens indica el camí que hem de procurar evitar –curiosament, aquesta estrella està situada a 434 anys-llum de la Terra, el mateix nombre de versos que conté el poema d’Eliot.
L’encerta, Kaplan? La seva anàlisi és atractiva i informada, però crec que quan mira el formatge emmental es fixa més en els forats que en el formatge. L’anàlisi comparada entre la situació després de la Primera Guerra Mundial i l’actualitat té a veure més amb les incerteses de futur que amb les dades empíriques que mostren tant la geopolítica actual com la història de la segona postguerra. Hi ha fenòmens que semblen repetir-se –l’ascens dels moviments d’extrema dreta a Occident rememora elements dels anys vint i trenta del segle passat–, però la crisi del liberalisme polític actual no s’assembla, afortunadament, a la de Weimar ni en intensitat, ni en els actors, ni sobretot en la geopolítica i la polarització ideològica extrema de la primera meitat del segle passat.
Actualment estem sortint de la lògica de la segona postguerra –Guerra Freda, creació de l'ONU, revolucions tecnològiques, estats de benestar, cursa armamentista, feminisme, canvi climàtic i problemes ecològics, augment del nombre d’estats al món, globalització, etc.–. Tanmateix, que això condueixi a una crisi definitiva de les democràcies o a una tercera guerra mundial entre nous blocs no deixen de ser especulacions a la recerca de dades empíriques que, de moment, és gratuït formular –encara que sempre resulti prudent formular-les com a hipòtesi.
Els lideratges són sempre un element clau, especialment en temps de canvis profunds. I Occident en això no està massa ben servit. Els líders de la UE semblen viure a gust liderant la decadència de la Unió. Cal rectificar, sobretot en política de defensa, sense la qual no és creïble cap política exterior efectiva.