A molt llarg termini, l'oblit és inevitable i fins i tot raonable: és bo que les ferides cauteritzin. Una altra cosa ben diferent és escurçar-ne els terminis, forçar la desmemòria interessadament. En termes polítics, l'oblit deixa de ser llavors raonable i es pot transformar fàcilment en una irresponsabilitat. Permetin-me proposar un exemple extrem. La campanya de Cèsar a l'antiga Ilerda, l'actual Lleida, va ser un episodi crucial de la Segona Guerra Civil romana l'any 49 aC. Va passar ben a prop del meu poble, tot allò, però seria incapaç de declarar-me partidari de Cèsar, del seu rival Pompeu o dels cabdills ilergets. Allí, a la vora del mateix riu, del Segre que els romans anomenaven Sícoris (Verdaguer encara parla de lo Sícoris aurífer), també es va fer efectiu l'inici de la caiguda de Catalunya al final de la Guerra Civil. El gener del 1938 la defensa militar republicana s'havia escapçat a Seròs, a set quilòmetres de la Granja d'Escarp, i el coronel Juan Perea va ordenar que s'abandonés la línia de fortificacions. La meva mare va venir al món al cap de pocs dies, enmig d'aquell ambient caòtic i desesperat. El que va passar després és prou conegut i assumit com a propi... per part d'algunes generacions. Per a d'altres, aquest coneixement comença a ser molt esquemàtic o, en el pitjor dels casos, nul, tal com es pot apreciar en certes melonades que avui expandeix l'extrema dreta amb acne. Tot i fer referència a un mateix lloc, doncs, aquest segon oblit no té cap mena de justificació; d'aquí mil anys ja ho veurem.
Per a persones mínimament informades i d'una certa edat, el gran referent històric amb rerefons moral encara està representat per la Segona Guerra Mundial, per les seves causes i les seves conseqüències, per les característiques del seu paisatge de fons malsà. Per a un ésser humà decent, Auschwitz no és, o no hauria de ser, una abstracció històrica, sinó una ferida monstruosa que encara cou. Emprar l'expressió "deportacions massives", per exemple, fent veure que les que es van esdevenir a la dècada del 1940 ja pertanyen a la prehistòria i poden ser tan raonablement oblidades com les batusses entre Cèsar i Pompeu, constitueix una indecència en un sentit moral, més enllà de qualsevol altra consideració política. Aquesta expressió, tanmateix, ha esdevingut perillosament normal tant aquí com a l'altra banda de l'Atlàntic. Fins i tot la figura d'un personatge com Kim Jong-un s'està normalitzant gràcies a les grans autocràcies asiàtiques que l'exhibeixen com una mascota equívoca. Hi ha certes línies divisòries que s'han desdibuixat en un període de temps molt curt. La majoria es basen en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948, és a dir, en el llegat ètic de la fi de la Segona Guerra Mundial. ¿Setanta-set anys són una eternitat? ¿La Declaració ja ha caducat i s'inicia així un alegre campi qui pugui en política internacional? Trobo que és una mica precipitat, per no dir una altra cosa: encara queden supervivents de les "deportacions massives" de fa poc més de vuitanta anys. Molts viuen a Israel, on paradoxalment s'estan fent coses esgarrifoses contra la població indefensa de Gaza.
En la mesura en què les qüestions identitàries han esdevingut un tema central en les societats avançades –potser perquè han substituït el paper que feien les ideologies tradicionals fins a final del segle XX–, la memòria ha esdevingut un fet fonamental. La identitat es construeix, es desconstrueix o es reconstrueix amb una determinada articulació –gairebé gestió– de la memòria col·lectiva, i aquesta té, per tant, un fortíssim component polític. Aquesta expressió –"memòria col·lectiva"– neix el 1925, quan el sociòleg francès d'origen jueu Maurice Halbwachs l'utilitza a la seva obra Les cadres sociaux de la mémoire. Partint d'Henri Bergson i d'Émile Durkheim, Halbwachs constata que la memòria individual només existeix gràcies als marcs socials que fan possible la reconstrucció del record. Quan l'any 2025 normalitzem l'expressió "deportacions massives" o desdramatitzem la imatge de sàtrapes sanguinaris actuem en sentit contrari: estem perdent la Segona Guerra Mundial amb efectes retroactius.
Aquest article es diu "Perillosa desmemòria" però es podria dir també "Perillosa ignorància". La clau del poder de la propaganda és que no sembli propaganda. Envoltats en tot moment de pantalles i pantalletes, moltes persones creuen estar més informades del que ho estaven els seus pares o els seus avis. La realitat, però, és una altra, i el consum incessant d'enormes rodes de molí ho certifica cada dia que passa.
