L’opa i el vot
Si una nació és un conjunt de persones que pateixen per les mateixes coses, els catalans som un grup nacional perfectament definit. Som un país que patim per tot i, fins a aquesta setmana, només ens faltava patir per un banc. I és ben curiós, perquè per més que el Sabadell només tingui mig despatx de representació a Alacant per cobrir l’expedient, el 2017 va treure la seu de Catalunya i a molts dels que avui no poden evitar un estrany punt de greuge per l’opa aleshores els va saber greu veure’l marxar.
És veritat que ja fa anys que estem curats d’espants perquè vivim en un món de concentracions multinacionals que han fet desaparèixer marques comercials i establiments que eren el nostre paisatge urbà de tota la vida, i en els quals havíem dipositat més proximitat sentimental que la que podrem dipositar en un banc. Però venim d’haver perdut totes les caixes d’estalvis, de manera que el fet que el BBVA vingui ara amb una opa hostil (l’adjectiu estalvia qualsevol altre comentari) és una altra abonyegadura a una autoestima catalana que no acostuma a estar pels núvols, precisament.
L’opa arriba quan falten 48 hores per a les eleccions. Aquests dies els analistes han distingit entre el vot emocional (que ja fa dies que està decidit) i el vot cerebral (que a vegades s’acaba decidint davant mateix de l’urna). En realitat, tots els vots se senten i tots els vots es pensen. I encara que sabem que el vot té limitacions per canviar les coses per ell mateix, conserva una força enorme, que és que envia un missatge. Pensar a qui li volem dir què és una bona manera de decidir el sentit del vot.
