Els pacifistes no ingenus

El moviment pacifista fa anys que no existeix, ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa. Hi ha persones que ho són o que se'n diuen, però cadascuna a la seva manera. Voler la pau, en abstracte o en genèric, és una actitud moral, no un programa polític. Té a veure amb valors, amb l'empatia cap a les persones que pateixen violències i amb la voluntat per canviar estructures violentes. A partir d’aquí, pot haver-hi organitzacions que fan un treball en aquesta direcció, fent recerca, denúncia i, algunes vegades, propostes. Hi ha un tipus de pacifistes no ingenus, que normalment ni tan sols s’etiqueten com a tal. Simplement, fan feina: participen o col·laboren d’alguna manera en negociacions amb grups armats o en contextos de violència política; fan propostes abans que esclati una guerra; amb criteris d’inclusió, ajuden els negociadors quan es troben en moments de crisi, estudien a fons la situació i cerquen alternatives; fan compareixences a les comissions de defensa dels parlaments amb propostes per desmilitaritzar les polítiques de defensa; fan xarxa amb altres persones i grups d’estudi per fer nous plantejaments que serveixin en el futur, en el postconflicte; parlen amb persones de “l’altre costat” per cercar punts de consens; donen conferències a empreses d’armament que es troben en crisi fent propostes per reconvertir-les en empreses per produir coses d’utilitat social i no per matar; miren cada dia els discursos dels dirigents més importants del món, com Trump i Putin, per exemple, per veure com pensen, entendre la seva cultura profunda i mirar si fan alguna proposta que es pugui aprofitar i millorar; dissenyen fulls de ruta per sortir d’un conflicte; parlen amb els actors implicats, encara que tinguin les mans plenes de sang; s’embruten les botes trepitjant terreny fangós; fan anàlisi del discurs per veure si hi ha avenços en el pensament de gent que creu en la violència com a mitjà; estan alerta respecte a les ideologies que normalitzen el discurs de la violència; fan contranarratives als discursos de la por creats pels que fan negoci amb la venda d’armes; practiquen la diplomàcia ciutadana o paral·lela (amb governs o institucions), i, sobretot, fan i fan propostes, encara que ningú els escolti. Podria fer una llista de quatre pàgines amb coses que es poden fer i es fan.

Dit això, i per centrar-me en la por que tenen moltes persones a Europa de tant sentir que Rússia ens envairà abans de cinc anys —encara que no és capaç d’avançar a Ucraïna des d'en fa dos—, vull explicar dues coses, per a la reflexió. La primera és que el 4 de juny del 2000, el president Clinton va anar a Moscou per reunir-se amb el nou president rus, Putin. Aquest maleït senyor, aquell dia, li va preguntar a Clinton si Rússia podria entrar a l’OTAN, i a Clinton li va agradar molt la proposta, però l’endemà li va dir que primer havia de posar fi a la guerra de Txetxènia. L’any següent, 2001, Putin li va preguntar al secretari general de l’OTAN, George Robertson, que com anava la seva demanda d’entrar a l’OTAN, i el secretari general li va dir que ho havia de formalitzar per escrit i que potser es tardaria un temps. El que va passar després va ser tot el contrari del que volia Putin: set països fronterers o propers a Rússia van entrar a formar part de l’OTAN. Fi de la història que hauria pogut canviar el món. La segona cosa que vull recordar, perquè ningú n’ha parlat, és que el 27 de novembre passat, i davant els discursos que Rússia volia envair Europa, Putin va proposar reunir tots els països europeus i formalitzar, de la manera que creguessin oportú, un pacte de no-agressió, el compromís que mai Rússia envairia cap país europeu, així com parlar, debatre i articular les qüestions de la seguretat paneuropea. Els pacifistes no ingenus coneixen les trampes de Putin, però li prendrien la paraula i organitzarien aquesta trobada entre tots els dirigents europeus. Per provar, que no quedi. El problema és que ni ara ni abans, quan es podien haver evitat unes quantes guerres, ningú ha tingut el coratge de fer-ho. Ens falten polítics pacifistes no ingenus.