El pacte PP-Vox es justifica sol
Els pactes del PP amb Vox es multipliquen arreu i Feijóo ja prepara el terreny per al pacte amb la ultradreta que, arribat el cas, l’ha de dur a ell a la Moncloa. L’argument és tan simple com cínic: si el PP estableix acords i pactes amb Vox és perquè els socialistes ens hi obliguen en negar-se a fer la gran coalició entre els dos grans partits del sistema polític espanyol. Les nostàlgies del bipartidisme pur, que (a pesar de les desfetes de Ciutadans i Podem) ja no han de tornar.
La realitat, com sempre quan es tracta de la dreta nacionalista espanyola, és una altra. Si es tracta d’aïllar l’extrema dreta, o d’establir cordons sanitaris, o com se’n vulgui dir, la primera condició és que s’hi comprometi el partit conservador de cada país: així ho veiem a França o a Alemanya, en què l’En Marche de Macron o la CDU (de Merkel, però també l’actual) es guarden com de la pesta de cap insinuació d’acord amb Reagrupament Nacional o amb Alternativa per Alemanya. Ho fan perquè saben que això suposaria la destrucció de la seva credibilitat com a forces de centredreta liberal, que és el que són.
Molt lluny d’aquesta cultura política, a Espanya el PP va ser la incubadora dins la qual es va covar l’ou del neofeixisme. Una vegada eclosionat, el que ha fet el PP ha estat flirtejar incestuosament, des del primer moment, amb el seu fill monstruós. El seu potent braç mediàtic fa anys que es dedica a blanquejar Vox amb una intensitat fora mida, i d’aquesta manera s’ha anat construint un estat d’opinió que naturalitza els acords entre PP i Vox com a acords de centredreta. En paral·lel, els acords del PSOE amb Bildu o amb ERC han estat criminalitzats amb idèntica intensitat, i presentats com a pactes il·legítims amb filoetarres, colpistes o, directament, assassins.
Aquesta campanya de desinformació, sostinguda durant anys dia rere dia, ha fet efecte sobre una ciutadania ja convenientment ablanida per la por a tot (a les crisis, als migrants, als catalans, als ocupes). En aquestes condicions, vendre un acord “de centredreta” per recuperar un suposat centredreta, mentre l’esquerra es tritura a ella mateixa en una tempesta del que en diuen autocrítica (i que, en realitat, només són velles rivalitats, sovint enemistats personals), és relativament fàcil. Queda la reticència, o l’alarma, d’una Unió Europea que veu amb disgust com la ultradreta avança a tot arreu, però que està més ocupada a decidir com s’adapta a aquesta nova situació per no ser la gran víctima del fantasma il·liberal que recorre Europa.
Per al PP, i per a Vox, pactar entre ells (repartiments de prebendes a banda) no és cap gran esforç: més aviat, i en gran mesura, és tornar a casa. I parlant de tornar a casa, la propera aspiració del PP, com sol fer en aquests casos, és fagocitar tot o bona part de l’electorat de Vox i fer-lo tornar al seu punt de partida.