Un pagès plora
A la tele, seguit del bomber que, després de tota la nit treballant en primera línia somriu de cansament, aquest cansament com de jet lag, surt un pagès. I el pagès plora, plora com un nen, i s’eixuga els ulls vermells i demana perdó, perquè ja es veu que és un home que no plora mai. Però avui sí, avui plora, i la presentadora, des dels estudis, tan lluny, es commou, també. Se l’imagina els dies abans de la catàstrofe. Anant a esmorzar de forquilla (en fa la cara, aquesta cara mig colrada pel sol mig colrada per la sanguinitat), llaurant o collint, enraonant i fent broma, duent nens de la mà i acariciant bèsties amb tota la veritat possible.
“Entenem que ha perdut els cultius i que ara tindran dret a l’assegurança...”, barboteja la presentadora, amb tot el dolor piconant-li l’espatlla i enfonsant-la al fang. “No ploro pels cultius”, diu l’home. I torna a demanar perdó. Amb la llengua, sense voler, llepa la sal que li raja galta avall. “Ploro pel paisatge”.
Com explicar que un enciam, que un camp de blat, l'hi pagaran, sí, però mai li podran pagar l’olivera centenària, el cep recuperat, de 60 anys, retorçat i supervivent? Com explicar que l’ametller que va plantar l’avi no es podrà pagar mai amb diners? No pot explicar que si s’ensorra la casa, del 1800, mai hi podrà haver cap casa nova. Que els arbres creixeran de nou, sí, ja ho sap, i l’herba. Però la fe que fa falta per plantar de nou un cep és grossa com l’incendi. No la té, no la vol. Ell vol el que hi havia, i per això plora, perquè no és just que aquells arbres i aquells ceps que els havien de sobreviure morin avui.
