‘Pàgines viscudes del temps de la guerra’

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús[...]

Dotze de febrer de 1999... D’aquí a molts pocs dies, el primer de març, farà seixanta anys que, ocupada Catalunya per les tropes del general Franco, i a punt d’acabar-se la guerra mal anomenada civil, Josep Maria Folch i Torres i els seus es decidien a tornar a Barcelona, deixant la casa de Plegamans, on s’havien refugiat des del 26 de febrer del 1937, fugint de la fam i dels bombardeigs de la ciutat. Els vint-i-quatre mesos de guerra -des del febrer de 1937 fins el primer de març de 1939- passats a la casa d’estiueig que el meu pare s’havia fet construir a Plegamans el 1921 havien estat un període excepcional en la vida de l’escriptor i dels seus, com ho havien estat, ben cert, per a la majoria dels catalans d’aquell temps. Però si la guerra havia estat un temps d’excepció, tampoc la post guerra no seria normal: tornaria a haver-hi persecucions, execucions i atemptats contra la llibertat, d’un altre signe, és clar. La llengua catalana, ara, seria rigorosament proscrita. Ni una tarja de visita no es podria imprimir en català, sota pena de multa o detenció. Prohibides totes les publicacions en català, entre elles En Patufet -que tot i ser un setmanari infantil de clara inspiració cristiana era reu, als ulls del nou règim, del delicte imperdonable de ser escrit en català-, Josep Maria Folch i Torres, als 59 anys, es quedava sense feina, havent de sostenir encara la muller, tres filles i un vailet de dotze anys, el petit de la casa, el mateix que ara -ja no tan petit- escriu aquestes ratlles. La tornada al vell pis de Barcelona, aquell primer de març de 1939, ja no podia ser més amarga: el llit buit del meu germà Jordi, que havia mort al front els últims mesos de guerra, en circumstàncies tràgiques i mai no aclarides del tot; el pis infestat de puces -les que hi havien deixat els refugiats que l’havien ocupat fins poques setmanes abans-; jo mateix, l’únic noi que els quedava als meus pares -un vailet magre, de dotze anys, més aviat poca cosa-, que arribava a Barcelona amb unes ulleres apedaçades, un dels vidres substituït provisionalment per un disc de cartó, la muntura reforçada amb un esparadrap, i una de les varetes reemplaçada per un filferro: una mena de símbol tragicòmic de l’estat de penúria econòmica a què s’havia arribat a casa. Diners? Els pocs bitllets que ens quedaven no tenien cap valor, perquè el pare no havia volgut fer mai cas dels derrotistes que sabien, “de bona tinta”, quines eren les úniques sèries de bitllets de banc que el nou règim reconeixeria com a vàlides... [...]