De la pal·lidesa dels autors (1935)

De l’article que Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) va publicar aquest octubre fa noranta anys a la seva secció “L’aperitiu” de la revista Mirador (3-X-1935). Feia pocs dies de la primera representació a Barcelona de Yerma, de Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 1898 - entre Víznar i Alfacar, Granada, 1936). Amb Margarita Xirgu en el paper principal, aquella estrena barcelonina va ser un esdeveniment memorable en el món cultural català per les qualitats de l’autor, l’obra i la primera actriu. En aquesta peça l’al·lusió de Sagarra a la pal·lidesa cadavèrica és una patètica premonició del García Lorca assassinat deu mesos després.

[...] L’altre dia, tornant del Port de la Selva, vaig anar a veure Yerma al Teatre Barcelona. En acabar el segon acte va aparèixer el meu estimat amic Federico García Lorca, autor de l’obra, de la mà de la meva admiradíssima Margarida Xirgu, la primera actriu. García Lorca és un xicot ple de vivacitat, té un color sa i un aspecte d'home a qui la sang li funciona amb tota normalitat i fins amb generositat. Doncs bé, García Lorca va aparèixer a l'escenari pal·lidíssim, groc, gairebé cadavèric; el seu aspecte lívid em va esfereir, com va esfereir els meus veïns. Dos senyors del meu costat exclamaren: “Però que pàl·lid!” Jo els vaig contestar: “Ja em perdonaran; aquest xicot no està ni més ni menys pàl·lid que vostès, ha sopat bé i disposa d’una salut envejable. El que li passa és que els actors van pintats i ell no, i la llum de la bateria el fa tornar pàl·lid i li dona aquest aspecte de desenterrat que a vostès els sorprèn”. Aquest raonament simplíssim, que sembla que s’hauria d'acudir a tothom, dona la casualitat que no s’acudeix a ningú. I ho dic per experiència pròpia d’autor. Són moltíssimes les vegades que persones conegudes meves m'han dit: “Però què tenies que estaves tan pàl·lid quan vas sortir a escena?” És més, a cada estrena d'una comèdia em trobo amb les mateixes preguntes, i com que una de les coses que agrada més a la humanitat és parlar de suposades malalties del pròxim, resulta que les vostres coneixences us munten un sistema d'anèmies, tuberculosis, gastràlgies i afeccions hepàtiques completament imaginàries, damunt la vostra persona, que gràcies a Déu acostuma a fruir d'una excel·lent salut. A mi em molesta que em planyin; per això procuro torrar-me de sol, per a no aparèixer cadavèric el dia d'una estrena; però és inútil: la llum de la bateria i el contrast amb el maquillatge dels actors poden més que tot. [...] A més a més, un autor que surt a saludar el dia de l'estrena sempre té un aire de detingut, sempre sembla que l’acaben d'agafar, i si damunt d'això hi afegiu la seva lividesa, l’aspecte de criminal s’agreuja d'una manera considerable. És per evitar aquests fracassos d'ordre fisonòmic, que en la vida d'un autor jove poden ésser decisius, perquè la gent no parlés més de l'agònica pal·lidesa dels autors, que valdria la pena de prendre mesures enèrgiques. Acceptant que en el teatre tot és ficció, trampa i artifici, no estaria gens mal pensat que els autors es maquillessin com els actors. No vull dir que sortissin vermellets i arrissadets com un Sant Joan de processó, sinó que només recollissin amb el maquillatge aquella vida natural que els pren la bateria. És clar que el desideràtum seria que els autors sortissin amb uniforme d'autor, amb grans bigotis i grans cabelleres i una mangala platejada a la mà, perquè un autor pot tenir el mateix prestigi d'un bomber, o d'un canonge, o d'un porter de la catedral o d'un acadèmic. Però comprenc que això de la cabellera i el bigoti potser fora demanar massa.