Paraula o barbàrie
D’una manera o altra, la majoria aconseguim encapsular-nos uns dies a l’estiu quan ens està permès recuperar el que és bàsic, sigui l'olor d'una figuera o veure passar els núvols. Des de la calma, l’actualitat encara té més aparença d’un escenari mogut per la crueltat i l’arbitrarietat. Un circ sinistre del qual sembla que valgui la pena protegir-se, allunyar-se. Aquest estiu hem assistit al que sembla la fi del món: flames inextingibles que calcinen arbres, animals i pobles; lideratges narcisistes i egos hipertrofiats que marquen el pas de les relacions internacionals, incapaces d’aturar les matances a Ucraïna o a Gaza. La història, en el cas de la cimera d’Alaska, ens ha passat per davant com una mala pel·lícula de sèrie B, on el suposat president del món lliure, convertit en un capriciós CEO en cap, adula el sanguinari president rus passejant-lo en la Bèstia, el blindat presidencial, mentre és incapaç de forçar un acord d’alto el foc digne per a Kíiv. Amb l’escenografia daurada dedicada a Putin, els EUA donaven cobertura a qui considera que la unitat i l’estabilitat de Rússia només s’aconsegueixen per la força i distorsionant la història, qui considera que el poder es nodreix de crueltat, misteri, teatralitat i manipulació.
Si no fos tan greu, podríem mirar cap a una altra banda. Però fer-nos sentir aliens a la realitat, allunyar-nos del dolor que ens envolta, és l’inici de la victòria dels bàrbars. L’autoritarisme avança quan cedim paraules, normalitzem l’odi o ens inhibim, perquè les democràcies no cauen d’un dia per l’altre: s’erosionen lentament amb cada silenci còmplice i amb cada consigna acceptada com una veritat.
En aquest context, dos llibres ajuden a ressituar-nos i reaccionar. Salomé Saqué ho adverteix a Resistir (Plataforma). L’assaig està escrit amb urgència i compromís. Hi dissecciona el mecanisme subtil amb què l’extrema dreta ha anat imposant el seu marc: l’ús d’un vocabulari nou que es converteix en sentit comú, la difusió massiva de missatges simplificats a les xarxes, la captura de grans mitjans de comunicació. Saqué ofereix un manual de resistència: des de l’educació crítica fins a la mobilització ciutadana, des de la defensa dels mitjans independents fins a la regulació real de les plataformes digitals. El seu missatge és clar: resistir és actuar, cada dia.
El segon llibre és La paraula vencedora de la mort, de Rob Riemen (Arcàdia). La seva és la trinxera de la cultura i de la memòria. El llibre és una meditació humanista sobre el que és transcendent. Davant del nihilisme i del buit de la política convertida en mercaderia, Riemen reivindica la literatura, la filosofia i la música com a úniques eines capaces de donar sentit a tot. La paraula és la que ens connecta amb l’essencial de la condició humana i ens permet deixar un rastre més enllà de la mort. L’humanisme seria la brúixola en temps de desconcert.
Són dos llibres diferents, dues veus separades per generació i context, però unides per una convicció comuna: la paraula és l’únic mur i l’únic pont que ens queda.
La conclusió és que si renunciem a la paraula som vulnerables al dogma, a la mentida i a l’odi. En aquest sentit, la paraula és subversiva. Ho veiem a Gaza, on més de 200 periodistes han estat assassinats. Nou, només aquest estiu. A Gaza, si expliques què passa ets un objectiu militar. Els noms són coneguts per uns dies i després s’esborren: Yahya Sobeih, mort pocs dies després de ser pare; Hassan Aslih, fotoperiodista hospitalitzat a Nasser; Ismail Abu Hatab, que treballava per a la BBC i el DW i va morir en un cafè ple de col·legues; Anas Al-Sharif, veu d’Al-Jazeera, assassinat davant l’Hospital Al-Shifa. La llista continua. Periodistes que no portaven armes, només càmeres i micròfons.
No és casualitat. Quan es mata periodistes, es mata també la veritat i l’intent de comprendre. La informació lliure és enemiga natural de l’autoritarisme, de la propaganda, i la certesa absoluta és incompatible amb el pensament crític i amb la llibertat de consciència. En altres paraules ho deia Bertrand Russell quan afirmava: "No moriria mai per les meves creences, podria estar equivocat".
Gaza ens mostra que la paraula és la diferència entre la vida i la mort. Si renunciem a la paraula lliure, renunciem a la democràcia i a la humanitat. Resistir amb la paraula i actuar és avui més urgent que mai, perquè quan la paraula cau sota les bombes, ja només queda el silenci i la barbàrie.