Els pares i la filosofia
Fa quinze anys, quan anava a les reunions de l’escola de la meva filla, el torn de preguntes dels pares es reduïa a la informàtica i l’anglès. Una inquietant idea instrumental de l’ensenyament, expressiva d’un vici molt estès entre nosaltres: que els pares es consideren propietaris dels fills, i confonen l’estimació amb la possessió. Evidentment, això implica la fantasia afegida que ells han de disposar sobre l’aprenentatge i sobre els valors que han de regir la vida de les seves criatures. Una mentalitat basada en una visió primària dels fills com a prolongació dels seus progenitors que té una conseqüència prou coneguda: és gairebé impossible fer-se gran sense matar simbòlicament els pares.
En un món on els mèdia són el missatge, no és estrany que el pes del que és instrumental en l’educació pesi fins al punt d’esquifir la complexitat de la persona humana. I en un temps en què predomina la ideologia meritocràtica, sembla que només el que que aparentment té resultats comptants i sonants interessa. Sovint els responsables polítics -tallats pel mateix patró- segueixen el corrent als pares: deixen de banda aquells ensenyaments que poden tenir a veure amb la dificultat de comprensió d’un ésser que camina sovint a les palpentes en un món en què no hi ha vies traçades d’antuvi. I així no em sorprèn aquesta metòdica obsessió d’anar eliminant i marginant disciplines com la filosofia.
És un debat que torna cíclicament, sempre amb el resultat de disminuir la presència del que es veu com a discursos capriciosos i inquietants perquè remouen els tòpics, fan ressonar els dubtes i ens confronten a les incògnites d’una condició, la humana, impossible de simplificar. Incomoda que es reconegui que cadascú es construeix a si mateix i que impedir-ho només es pot fer per la via autoritària i, per tant, destruint les persones. No hi ha dos humans iguals, ni dues experiències idèntiques. I prendre consciència d’aquesta realitat, combatent la simplificació -la gran fantasia del poder- i assumint la complexitat, requereix introduir els estudiants en els discursos lliures -en el sentit de no tenir un objectiu ni un mètode precís- i allunyats de la temptació de les veritats definitives, com per exemple la filosofia, que ens ajuda a pensar per nosaltres mateixos. I també en l’art i la creació.
