Què passa amb l’or?
L’or torna a estar en màxims històrics. Més de 4.200 euros per unça. Des del juliol de l’any passat, encadena un ascens meteòric. Qui hi va entrar aleshores gairebé ha doblat la inversió. Just tres mesos abans, un majorista del sector joier em va recomanar invertir en or. No ho vaig fer perquè mai especulo ni inverteixo en coses que no donen rendiments explícits.
Em vaig equivocar. Hauria doblat. Per què es va disparar? Perquè el món està molt remogut. Quan el món dubta, l’or puja. En aquesta reacció hi ha alguna cosa gairebé primitiva. L’or no paga dividends. No genera flux de caixa. No produeix res per si mateix. I, tanmateix, cada cop que l’economia es torna incerta, reapareix com a refugi. Com si sota el vestit tecnològic del segle XXI continuéssim sent una civilització que necessita tocar alguna cosa sòlida per dormir tranquil·la.
L’or és limitat. Literalment. Bona part de l’or que avui extraiem va arribar a la Terra després de l’impacte d’asteroides fa milions d’anys. Aquelles col·lisions van generar reaccions que van permetre que certs metalls pesants quedessin atrapats a l’escorça terrestre. La quantitat no és infinita. És la que és. Es descobreixen nous jaciments, sí. Però cada cop costa més trobar-los i més extreure’ls. Això també forma part del seu valor.
En els darrers anys molts han comparat l’or amb les criptomonedes. Actius que no donen rendiment explícit i el valor dels quals depèn que algú estigui disposat a intercanviar-los per diners. La comparació és temptadora, però és incompleta. L’or no és només una convenció social. Té usos industrials. És present en components electrònics d’alta precisió, en tecnologia mèdica, en satèl·lits. I, per descomptat, en joieria. Té demanda real més enllà de l’especulació financera.
L’impuls recent no és només psicològic. Els bancs centrals estan comprant or com no en compraven des de feia dècades. Diversifiquen reserves. Redueixen dependència del dòlar. Busquen actius tangibles en un entorn en què el deute públic global està disparat. A això s’hi suma l’inversor particular que, davant la inflació o la tensió geopolítica, decideix que prefereix un metall a un gràfic volàtil en pantalla.
Que alguna cosa estigui en màxims no significa que no pugui continuar pujant. La incertesa no ha desaparegut. Al contrari. Conflictes oberts, rivalitats comercials, deute creixent, eleccions polaritzades. El combustible que alimenta l’or continua aquí.
Continuarà pujant? No ho sé. Els economistes analitzem tendències, entenem incentius i mesurem riscos. Però predir el preu exacte d’un actiu és una altra cosa. Per la meva banda, després d’aquella decisió prudent (o temorosa), ja no m’hi posaré. Si torna a doblar-se, prometo no mirar el gràfic.