La pau no pot ser un xou
El xou Trump que va acompanyar la signatura de l'acord de treva (dir-ne "de pau" són ganes d’enganyar el personal), es miri com es vulgui, és una ignomínia. I és inquietant que els líders del món occidental l’hagin emparat anant a fer un paperot que potser un dia els farà vergonya. Que la primera potència mundial tingui al capdavant un personatge sense dignitat ni respecte, capaç de dir una cosa i la contrària sempre que ho pugui capitalitzar a favor seu, és ja de per si un indici de cert desconcert mundial. Però que el seu espectacle compti amb distingits dirigents de tradició democràtica fent-li la cort costa d’entendre. Els discursos de Trump comencen i acaben en ell mateix. Escoltant-lo, el que ens diu és que la pau l’ha feta ell i a partir d’ara ell farà i desfarà, amb uns projectes de desenvolupament delirants que només caben en el seu cap i que només poden servir per embolicar encara més la situació. Trump ja té la medalla, no li van donar el Nobel però s'ha autopremiat amb una d’aquestes cerimònies on tot gira al voltant del seu ego. I els líders europeus hi han acudit un darrere l’altre perquè no es pot menystenir l’oportunitat de la pau.
De pau res; senzillament s’han aturat, no ben bé del tot, les armes. Fins quan? Ni un pas que pugui donar senyals de superar la dinàmica de confrontació. Amb un fet grotesc: l’absència dels actors principals, els dirigents palestins i israelians. És a dir, s’ha fet la pau sense els protagonistes del conflicte. I el missatge és que la paraula de Trump ho pot tot. Què farà? Un cop tornat als Estats Units guarnit amb la glòria pacificadora, trigarà gaire a oblidar-se de tot plegat? La pau sense les parts implicades és grotesca. I sobretot, sabent qui són: un Netanyahu que ha destruït Gaza –amb la complicitat d'un Trump després convertit en Déu pacificador– amb el suport dels seus, i Hamàs, autor d’uns episodis salvatges de segrestos i mort, que ha trigat a alliberar els segrestats supervivents un temps en què els jueus han matat més de seixanta mil ciutadans gazatins. És manera de protegir els palestins?
Tot està per fer. Quant de temps tardarà Trump a oblidar-se’n? Qui ha de fer efectiva la promesa de pau que s’ha celebrat a Egipte? Els països de la zona que s’han mogut darrerament, Qatar, Egipte i companyia, garantiran la continuació? Tot està en l’aire. El president Sánchez, que va anar a Egipte i va haver d'aguantar la sorna de Trump –“Ho esteu fent molt bé”–, ha dit a la SER que el que s’ha aconseguit és l’alliberament de presoners i l'accés d'ajuda humanitària a Gaza, i que ara cal veure quins passos fer. Ningú va gaire més enllà de les generalitats. La pau no pot voler dir impunitat. I hi ha raons per sospitar que hi pot haver qui es cregui amb dret de fer i desfer. Netanyahu no tardarà a trobar motius per sentir-se de nou agredit.
És evident que les icones de la maldat en aquest conflicte haurien d’anar sortint de l’escena, per decència, per elemental credibilitat i confiança. La defensa del dret internacional humanitari no n’hi ha prou amb enunciar-la, s’ha de fer efectiva, i el diàleg entre Israel i Palestina és imprescindible. Quan i en quins termes s’obrirà? No pot haver-hi una pau susceptible de perviure si els actors han de fer d’espectadors. Només ells poden de veritat resoldre el conflicte. I això no es pot fer amb una tutela decantada cap a una part. Tothom sap que Trump no és neutral, que hi ha interessos gens innocents que l’han portat fins aquí. I que és el seu ego, amb necessitat de satisfacció permanent, el que li ha fet fer un pas que deixa una fotografia del personatge manejant l’escena amb la patètica submissió de tots els altres. Aquests deliris duren el que duren, perquè Trump sempre desplaçarà el seu ego allà on trobi més recompensa immediata.
Genera inquietud que s’entregui la centralitat a un personatge tan sinistre. Obliga a preguntar-nos on som. Què entenem per civilització? Per molt que estiguem en la societat espectacle, la pau no pot ser un xou. Cal anar a fons i reordenar les coses de veritat, construint compromisos, institucions i vincles sòlids. El que no hi ha a Gaza. I qui ho farà si ni tan sols sabem qui la governarà? Després de diumenge, què?