02/05/2020

Peix al covid

4 min
Ignasi Aragay

Comença a haver-hi sospitoses evidències lampedusianes que tot tornarà a ser igual o pitjor. Com passa sovint amb la història, les continuïtats soterrades són més sòlides que els aparents canvis. A part de sortir del confinament amb mascareta, atemorits i teletreballats, ¿hi haurà alguna cosa transcendental que faci transformar, si pot ser a millor, les nostres vides? Ni l’atac a les Torres Bessones i el posterior terrorisme global; ni el crac de Lehman Brothers i la crisi econòmica que el va seguir, que va disparar les desigualtats; ni el Procés sobiranista amb al final els seus líders a la presó i l’exili; ni la crisi climàtica; ni ara tampoc el flagell del covid-19 i la patacada econòmica que ens cau al damunt no sembla que hagin alterat la mar de fons. A les platges de la societat catalana i espanyola arriben les mateixes onades cadencioses amb aquella brutícia de restes del naufragi. És això el que estem recollint: ideologia desgastada, rebregada i arrossegada a la riba pel temporal. Encara recordo com, de petit, un estiu a Blanes el mar va portar-nos tot de peixos morts. És una imatge que no m’ha abandonat mai. De cop, es van acabar el bany i els jocs.

Com serà la “nova normalitat”? Com si no hagués passat res? No, esclar. Però tampoc s’albira cap gran canvi. De moment, hem girat la vista més cap enrere que endavant. Les províncies! I encara gràcies que no han recuperat els bisbats o les parròquies. O, per què no?, les tribus ibèriques, que expressarien encara una suposada unitat més antiga: ens haurien pogut desconfinar com a laietans, ausetans, indigets, cossetans, ilergets, ceretans... Tots ibers! Aferrada a les primàries idees de centre, perifèria i unitat, la classe política espanyola demostra una preocupant falta d’imaginació i valentia. ¿De debò que no tenen res més atractiu al cap? Com més forta és la rebregada, més tendència tenen a agafar-se a les (in)certeses pretèrites, com si existís un passat feliç en la seva història contemporània, amb un segle XIX, el de la gènesi de les províncies, de guerres carlines i pronunciaments militars expressió del fracàs de l’estat liberal, i un segle XX, tan castís i provincià, de dictadures i guerra. Si tan orgullosos estan del règim democràtic i autonòmic del 1978, per què el desvirtuen a les primeres de canvi? Per què desconfien dels governs autonòmics i ho fien tot a la recentralització? A què treu cap recuperar les encarcarades províncies decimonòniques? L’únic que han aconseguit és que ens preguntem, una vegada més, per què encara existeixen i per a què carai serveixen. Quina representativitat i quina funció democràtica tenen?

La resposta catalana a la crisi tampoc brilla per la seva vocació de canvi i de futur. El coronavirus ens ha agafat en plena ressaca del Procés, barallats i exhausts. La resposta del Govern bicèfal ha estat bicèfala, esclar. Torra ha buscat el xoc de trens sanitari amb la Moncloa recentralitzadora, i se n’ha sortit prou bé perquè les decisions de Madrid sempre han arribat tard i malament. I Aragonès ha buscat la bona gestió i buscarà, amb la força estratègica dels seus 13 diputats al Congrés, el que podríem batejar com a “peix al covid”: el mateix suport solidari (mutualitzar el deute) que l’Estat reclama a Europa, el govern de Catalunya el reclama a l’Estat; una exigència que, ves per on, ara fins i tot té l’aval de diaris com El Mundo, que per erosionar el govern de coalició PSOE-Podem és capaç de qualsevol cosa: aquesta setmana titulava a portada a tot drap “Sánchez nega a les autonomies el que exigeix a Europa”. El caïnisme hispànic mai deixarà de sorprendre’ns. També és una onada de fons, això de les dues Espanyes.

En fi, províncies, recentralització, xoc de trens sanitari, peix al covid... Mar de fons. ¿Ningú no té alguna idea més engrescadora? ¿Algun horitzó de canvi de debò?

stats