La pel·lícula que em feia por veure
Em feia por veure La voz de Hind. Sabia que la pel·lícula es basa en les gravacions d’una nena palestina de 5 anys a la Franja de Gaza, atrapada en un cotxe amb els cadàvers dels seus familiars, parlant amb els treballadors que intentaven rescatar-la. Sabia que la nena –Hind Rajab– també va acabar morint. I sabia que la pel·lícula és de Kaouther Ben Hania, la directora tunisiana que ha inventat maneres de barrejar documental i cinema de ficció que fan impossible deixar de mirar el seu treball.
La pel·lícula no és de suspens, en el sentit que saps com acaba la història. I és inquietantment amable amb l’espectador, que no ha de veure mai la nena atrapada al cotxe, la nena que té terror de ser assassinada, la nena que mor. Només veus els treballadors del centre de rescat a la seva oficina de Ramal·lah (la pel·lícula es va rodar en un plató de Tunísia): ordinadors, mampares de vidre, una vista del cel, imponent però asèptica. La seva tasca és coordinar-se: obtenir el permís perquè una ambulància de Gaza reculli la criatura. L’ambulància ha de fer un trajecte de vuit minuts, però el vehicle no pot sortir fins que la missió i la ruta no hagin sigut aprovades (no sabem mai exactament per qui). Al final, com ja sabia d’entrada, l’ambulància seria bombardejada per les forces israelianes i tothom moriria.
Del que no em vaig adonar quan em vaig resistir a veure la pel·lícula va ser que aquestes morts no n’eren el tema principal. El tema de la pel·lícula és el dany moral infligit a les persones que van estar implicades en aquestes morts, per molt que intentessin evitar-les. Si ho hagués sabut, potser encara m’hauria fet més por veure La voz de Hind, perquè aquest enfocament encara em toca més de prop.
La paraula més important d’aquesta pel·lícula és coordinació. Aquesta paraula es murmura i es crida, es pronuncia amb una necessitat desesperada, s’exclama amb menyspreu i es proclama com si fos un conjur màgic.
La coordinació és el procés a través del qual els rescatadors organitzen una ruta segura per a una ambulància. En un moment donat, el Mahdi, un dels quatre personatges centrals de la pel·lícula, explica el procés: truca a la Creu Roja de Jerusalem; la Creu Roja truca a una unitat del ministeri de Defensa israelià anomenada COGAT, que significa Coordinació d’Activitats Governamentals als Territoris; el COGAT i les tropes que hi ha sobre el terreny acorden una ruta que es comunica a la Creu Roja, que l’envia al Mahdi, que diu: “Però la confirmació de la ruta no vol dir que tinguem llum verda. La llum verda per enviar l’ambulància és un altre pas allargassat. He de seguir aquest procediment al peu de la lletra, perquè si no podrien disparar a la nostra ambulància i dir que és culpa nostra”.
És un procés llarg i, com qualsevol procés burocràtic, consisteix principalment en esperar. A l’Omar, un altre treballador de l’equip de rescat, que ha estat parlant directament amb la Hind, l’espera se li fa insuportable. Vol eludir la coordinació i enviar l’ambulància directament. Però el Mahdi no pot posar en risc la vida dels treballadors que actuen sobre el terreny.
En aquesta pel·lícula les persones no tenen més remei que coordinar-se, però discrepen pel que fa a la manera de veure la coordinació. Sembla que el Mahdi considera que el seu deure és seguir les normes, perquè això és el que mantindrà en vida el màxim nombre de persones. L’Omar es veu a si mateix i als seus col·legues com a còmplices d’infligir por, danys i, en última instància, la mort a la nena. El Mahdi li assenyala fotografies de palestins morts en missions de rescat: ell malda per protegir els que queden. L’Omar l’esbronca: “Com pots coordinar-te amb l’exèrcit que els ha matat a ells i a tota aquesta gent?”, li pregunta. Finalment, arriben a les mans. L’Omar maleeix les llums verdes i la coordinació, i exclama: “És per culpa de gent com tu que som un territori ocupat”.
Hi ha un moment a La voz de Hind en què l’Omar proposa que el ministeri de Salut palestí truqui a l’exèrcit israelià per plantejar la idea que rescatin la Hind i la utilitzin amb finalitats propagandístiques. La gent de la sala es mostra atònita davant d’aquesta proposta. Pot semblar brillant, però no funcionaria. Una percepció tàcita flota en l’aire: els mitjans de comunicació israelians han deshumanitzat els palestins d’una manera tan absoluta que és inimaginable que ni tan sols una nena de 5 anys es pugui veure com una cosa que no sigui l’enemic.
Finalment s’aprova una ruta, però encara no arriba la “llum verda”. La nena, esclar, no entén per què els adults no l’ajuden. Una de les rescatadores, la Rana, intenta explicar-li que els rescatadors són com una gran família. I li diu: “Els meus germans i germanes de la Mitja Lluna Roja s’estan coordinant. T’ho juro, fem tot el que podem”.
I la dona repeteix: “Per arribar on ets ens hem de coordinar”. Han passat més de dues hores.
Una de les últimes vegades que es torna a parlar de coordinació, és en boca de la mare de la Hind. S’hi han connectat perquè pugui parlar amb la seva filla. La dona vol saber si l’equip s’ha coordinat. Els rescatadors li asseguren que sí.
Quan l’ambulància va ser bombardejada era a uns seixanta metres de la Hind. Després la nena encara va viure una hora més com a mínim.
La voz de Hind es va estrenar al Festival de Cinema de Venècia al setembre i va guanyar el Gran Premi del Jurat, el segon guardó més important. Uns dies més tard, es va projectar amb gran èxit al Festival Internacional de Cinema de Toronto. S’hi van interessar distribuïdores nord-americanes de renom. Però llavors, segons em van dir les productores Odessa Rae i Elizabeth Woodward, les empreses se’n van anar desmarcant una darrere l’altra. Al final, Woodward, que té una petita empresa de distribució, va muntar una cosa semblant a l’autodistribució. La pel·lícula es va estrenar a Nova York i a Los Angeles dimecres passat. A la resta del món, aquesta pel·lícula, finalista als Oscars com a millor pel·lícula estrangera, té distribuïdors importants, però no als Estats Units ni a Israel. Això també és una mena de coordinació.
Copyright The New York Times