Fa dues setmanes de l’inici de la guerra contra l’Iran. Un conflicte que ha capgirat els patrons de vols internacionals, la diplomàcia mundial i el subministrament global de petroli. El més desconcertant és que ni els Estats Units ni Israel han comunicat què hauria de passar perquè la guerra es consideri guanyada.
Aquesta incertesa té el seu epicentre a l’estret d’Ormuz, per on passa una cinquena part del petroli mundial. Les imatges de petroliers en flames resumeixen l’estratègia de pressió iraniana. Si aquest pas es tanca, l’impacte en l’economia mundial està assegurat, i la promesa de Trump d'escortar els vaixells –amb un dispositiu que no estarà a punt fins a finals de març– només sembla confirmar que el final no està tan a prop com ens agradaria.
Però no només és el petroli: també cal pensar en els seus derivats i altres matèries primeres que travessen l’estret. Un d’ells és el sofre, essencial per produir àcid sulfúric, el químic més fabricat del món i imprescindible per extreure coure i cobalt, que, a la vegada, són fonamentals per als transformadors elèctrics, bateries i infraestructures de centres de dades. O els fertilitzants nitrogenats, bàsics per a l’alimentació mundial.
Davant d’aquest panorama d’incertesa, convé vigilar de prop les conseqüències econòmiques i preparar mesures per mitigar-ne els impactes. El govern espanyol ha anunciat que ho farà, però encara no hi ha cap iniciativa concreta sobre la taula.
Com ho tenim a casa nostra? D’entrada, hi ha dues variables a favor. La primera és que la nostra dependència directa dels productes que passen per aquest estret és petita; un consol només parcial, perquè, quan es redueix l’oferta mundial, el preu puja, i tant se val la dependència directa de cada país. La segona és l’experiència en la gestió de les conseqüències econòmiques de la invasió russa d’Ucraïna, que també va generar un increment del preu de l’energia i, en conseqüència, un entorn inflacionari. Convé avaluar l’efectivitat de les mesures preses aleshores. Reproduir les que sí que van funcionar i evitar repetir errades, com les subvencions directes a les benzineres.
De crisis passades també podem recuperar el concepte de greedflation, inflació per avarícia. Un terme que ha tornat a aparèixer aquests dies, quan hem presenciat la rapidesa amb què el preu dels combustibles s’ha encarit. Les distribuïdores han començat a tenir en compte el “cost de reposició”, és a dir, el que costarà tornar-se a proveir. Un mecanisme que funciona ràpidament quan els preus pugen i lentament quan baixen. La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència ha anunciat que vigilarà els preus de les gasolineres per vetllar que no siguin abusius. De fet, una anàlisi de dades dels darrers 75 anys constata un canvi de tendència des de la pandèmia: els beneficis corporatius són els que impulsen la pujada de preus. És a dir, que ha quedat demostrat que algunes empreses s’aprofiten de les circumstàncies, com una guerra, per augmentar el seu marge de beneficis de manera desproporcionada.
Davant d'això, les mesures del govern haurien de ser més decidides i més ràpides del que s'ha anunciat.
