Periodisme dòcil que vol semblar rebel
Confesso que a l'hora de dinar poso de vegades La 1 per poder gaudir del final del programa conduït pel periodista valencià Javier Ruiz (52 anys), amb la presència de la seva col·laboradora i parella Sarah Santaolalla (27 anys). La gestualitat de Ruiz recorda la d'alguns comunicadors d'abans, com Alfredo Amestoy o Jesús Hermida; la de Santaolalla és de més difícil classificació. En tot cas, el programa fa impossible no evocar formats de finals de la dècada de 1990 (tot torna) i continguts simètrics als dels informatius de l'era Rajoy, tot i que els d'ara, òbviament, serveixen per construir una hagiografia diària de Pedro Sánchez i el seu govern. Els més joves de la colla potser ja no recorden que aquest estil, on conflueixen viscosament informació i opinió, el va introduir a Espanya el vell José María Carrascal. Avui ja forma part de la normalitat.
El periodisme del tàndem Ruiz - Santaolalla reposa sobre tres axiomes: a) la realitat emana de les declaracions del govern, mentre que les informacions que les podrien arribar a qüestionar o contradir formen part, sense excepcions, de "los bulos de la extrema derecha"; b) tot el que no concordi estrictament amb les directrius del govern de Pedro Sánchez deriva de creure en "un pasado idealizado", i c) els judicis populars exprés que cada mitja hora potinegen les noves masses a les xarxes socials són justos o injustos en funció de l'adscripció partidista de la persona a qui es martiritza al llarg d'unes hores. L'esmentada Santaolalla escenifica aquests tres principis d'una manera sovint sobreactuada, tot i que alhora poc creïble, amb efímers però molt vistosos atacs d'indignació.
En termes retòrics, el primer axioma és infal·lible: parteix de la base que hi ha una veritat prístina, una, enmig d'obscures engrunes informatives segregades per les forces del Mal. Vostè, senyora Dolors, què prefereix, eh? I vostè, senyor Pepet, no em dirà ara que opta pels "bulos de la extrema derecha" tenint a mà la nostra veritat rigorosament contrastada? No, home, no! El dilema es resol sol i, per això, funciona tan bé fins i tot quan el que es defensa és més aviat indefensable. Hi ha un periodisme que recerca la veritat i un altre que hi parteix apriorísticament, i el personal sol preferir el segon perquè et dona la raó i et fa sentir millor. En segon lloc, la idea segons la qual sempre són els altres els qui construeixen un passat idealitzat s’ha convertit en un efectiu recurs dialèctic. Els nostres adversaris polítics apel·len a una nostàlgia irracional, a una fantasia de temps millors que mai no van existir... Tot i contenir elements raonables, aquesta lectura és també una construcció ideològica per demostrar que els altres sempre actuen moguts per una mena d’engany emocional, per una falsa consciència. Si creuen en un passat determinat és perquè han estat manipulats o perquè no comprenen la complexitat de la història (recordin el que es deia dels catalans l'any 2017). El plantejament situa l'interlocutor en una peanya de superioritat epistemològica: és el portador de la racionalitat, mentre que els altres viuen en un món de mites regressius, d'ignorància, d'idiotesa. El supòsit tàcit és que el passat és un terreny neutral i objectiu (!?) que només manipulen els altres; nosaltres, mai, escolti! Aquesta metanarrativa és simplificadora i paternalista. Reduir certs vots a una nostàlgia inventada impedeix entendre que molts neguits col·lectius connecten amb vivències cruament reals: inseguretat econòmica, transformacions culturals imposades, identitats sacsejades...
L'escandalisme, finalment, mereix un comentari a part, perquè és la disfunció que avui guia la majoria d'inèrcies comunicatives. En termes polítics, la postmodernitat paròdica és un —diguem-ne— assemblearisme per aclamació de caràcter autoreferencial, on l'escàndol no té un paper circumstancial sinó programàtic. Per mitjà del like, a les xarxes socials es decideix anònimament què és escandalós i què no. La crucifixió posterior es fa amb la complicitat activa de molts periodistes. Un cop vist que tot allò era foc d'encenalls —és a dir, gairebé sempre— no hi ha mai disculpes proporcionades al mal causat.
No crec pas que Javier Ruiz o Sarah Santaolalla siguin mals comunicadors, però estic convençut que la posició en què es troben fa impossible resoldre les disfuncions que protagonitzen diàriament. Ha passat amb el PP i amb el PSOE, va passar amb CiU i amb els tripartits o amb altres governs de la Generalitat. Ningú gosa expulsar els partits polítics de la tele i de la ràdio. Ningú vol ser el primer.