El pessebre

Ja ha passat Nadal. Nadal i Sant Esteve. Aquest parell de festes que tenen al nostre país una càrrega especial de família, tendresa i moltes vegades un polsim de carrincloneria. Ara les festes nadalenques s’han comercialitzat, s’han contaminat amb tradicions foranes. Tenim avets guarnits, regals a sota l’arbre, tenim parenoels i rens i trineus, tenim jerseis brodats amb tota aquesta imatgeria plena de coloraines. Els nostres torrons van essent acompanyats per l’omnipresent panettone, que algú, l’altre dia, a la ràdio, ja li buscava traducció catalana. Un va proposar panetó; un altre, fins i tot, panot, en referència a les rajoles que pavimenten les voreres de Barcelona. Jo el deixaria en italià, que així no ens enganyem sobre el seu origen. També els nostres punxents gallerans —el nostre grèvol prohibit— han estat substituïts per les mexicanes ponsèties, o flors de Nadal, que en diuen, cultivades en immensos hivernacles. I la molsa també està protegida. Ja no es pot anar al bosc a collir-ne. Jo n’he comprada a una florista i em va dir que venia de Sòria. Sense molsa, com farem el pessebre? Potser hauria de dir: com el faran? Potser ja no el faran. Les tradicions es van fent a poc a poc. I s’acaben de pressa. O potser es van perdent lentament. No ho sé. El cas és que jo encara n’he fet, aquest any, de pessebre, més petit que altres anys, però amb tot el que hi ha d’haver.

Hi ha el portal, esclar, amb el bou i la mula, per allò d’escalfar amb el baf els peuets, nuets, nuets, del Nen, que és el protagonista de la festa. El vetllen sant Josep, força perplex, i Maria, la Mare de Déu. Dalt del portal hi hem posat l’àngel, el que canta l'al·leluia. I, al seu costat, hi posem sempre una òliba, per allò de l’enllaç mental amb Atena. Sobretot, aquest any, que no tot sigui jueu. També hi posem un petit cocodril vora l’estanyol on hi ha la dona que renta. I en el camí, seguint la comitiva dels pastors, sempre hi posem una parella que pot sorprendre: un tigre i una ovella. Però és un remot homenatge a Isaïes (XI). Una picada d’ullet. També, als peus del Nen, hi posem una catifa de dibuix persa, un regal útil, que no tot ha de ser or, encens i mirra. Amb l’or, suposo que sant Josep va poder muntar el taller de fusteria de Natzaret. Però de l’encens i la mirra què en van fer? No ho sé. També hi ha el caganer, aquesta figura tan teològicament carregada de sentit. Si el Nen s’ha fet home, vol dir que ha adquirit la nostra humiliant condició humana. I els humans som parents de les bèsties, amb tot el que això suposa. Passar gana, menjar i defecar. Un pessebre sense caganer és un pessebre mancat d’aquest sentit profund del que vol dir fer-se home.

El nostre pessebre és petit, concentrat, però és aquí, en un racó de la sala i sempre hi tenim encesa una espelmeta, que simbolitza la nostra presència en aquest món petit i tendre on no ens faria cap por perdre’ns. La perfecció d’aquest escenari una mica pagès, ancestral, com contrasta amb la bogeria d’aquest nostre món, ple de guerres, traïcions, fam i malaltia! Corrupció i podrimener. Tot pel poder, tot pels diners. Homes i dones i criatures que fugen de casa seva, uns perquè els en fan fora, altres perquè volen viure com nosaltres, els occidentals, amb el nostre confort, la nostra seguretat, les nostres oportunitats. Venen d’arreu, confiats, plens de coratge. Es juguen la vida per aconseguir aquest seu ideal. I no saben què els espera. Dolor, fam, fred i el sotrac d’un canvi de cultura, de costums. Estan enlluernats per les nostres pantalletes, pels nostres anuncis plens de luxe i vida fàcil. No saben que aquí també hi ha misèria, que aquí també, encara que no caiguin bombes, encara que els drons no ens sotgin de nit i de dia, també molts no tenen llar, i passen fam, tenen fred, no tenen cap futur… 

Les ciutats d’Ucraïna, destrossades; la Franja de Gaza, arrasada. Aquest hauria de ser el nostre pessebre d’aquest any i em temo que de molts anys venidors. Ruïnes i devastació provocades per la ximpleria humana. Per l’afany de poder, per la set de venjança. 

Però jo defenso el nostre pessebre humil, que ve de tan lluny, d’aquell pobret d’Assís que, diuen, ho va donar tot pels altres. Jo defenso la identitat dels que l’han afaiçonat des de fa segles. Que vinguin de tot el món, que el Nen del nostre pessebre els aculli amb els braços oberts, i nosaltres també. Però sense perdre la nostra idiosincràsia, allò que ens ha fet com som. Que aprenguin a fer un pessebre.