Picasso-Miró, subversió i catalanisme polític universal
Sovint em pregunto què deu el catalanisme polític –el cultural, l’obert i avançat– a Picasso i a Miró, al seu art de transformació i il·luminació i al seu compromís antifeixista i republicà. I, en correspondència, quin és el paper que tenen en la relació entre cultura i política les fundacions patronímiques que els artistes van deixar com a espai per trobar-se i comunicar-se a perpetuïtat amb la ciutadania. ¿La llibertat estètica i el xoc com a ideari poètic i polític?
No estic segur que aquella asseveració del poeta J.V. Foix “Barcelona viu d’esquena a l’avantguarda!”, proclamada entre el franquisme tardà i la Transició, sigui encara vàlida. Ans al contrari, la gent de la cultura formem part d’una anella de vasos comunicants i les institucions democràtiques han suportat el pes econòmic de la preservació patrimonial. Fins i tot gosaria afirmar que, a 50 anys de la mort de Picasso i a 50 anys de la inauguració de la Miró, la puixança d’aquests artistes continua en expansió com a font d’estudi i com a models ètics per a les noves generacions i les noves classes que han accedit a la cultura de les minories des de la socialització del coneixement.
En una cultura política de rescabalament identitari conformat per la matriu de la llengua pròpia, el seu ús i els seus drets, les aportacions singulars de Picasso i Miró han estat fonamentals per sortir del sobrepès de la memòria filològica, eixamplar des d’un altre codi la realitat visible i escodrinyar l'invisible. Al llarg de la història de Catalunya, quan la llengua ha estat perseguida o prohibida, o quan per voluntat política se l’ha volgut relegar, altres codis sinestèsics preserven el sentiment col·lectiu. ¿La llengua escrita s’exilià en el llenguatge visual? ¿El visual és el simbòlic del filològic? En tot cas Picasso i Miró, amics de poetes i poetes ells també, van crear unes operacions de llenguatge visual transgressores i exploradores molt per damunt de la política pràctica i la limitació realista i psicològica de bona part de la literatura en llengua catalana del seu temps.
L’adhesió del catalanisme polític a Picasso i Miró és simbòlica, però és ontològica? Quins en són els valors? ¿L’exploració del real en formes noves? ¿La captació d’una energia mil·lenària? ¿La revolta política des del llenguatge? ¿La germinació que neix a partir de la ruptura? ¿La recerca en una cal·ligrafia personal? ¿Les arrels demiúrgiques en l’ultralocal i el triomf en l’espai comunicacional que es dona en els centres geopolítics de l’art? ¿El republicanisme com a catalanisme polític?
La biografia de Picasso i Miró són dissemblants, però tenen un mateix esperit de recerca en la innovació expressiva i una adhesió manifesta a favor d’una cultura progressista i republicana, alhora popular i més o menys esnob, i de vindicació de les llibertats polítiques. Picasso, de les albors del modernisme popular anarquitzant dugué a terme una lluita estilística permanent a favor l’avantguarda; i Miró, aïllant-se de la revolució industrial, procurà una revolta de l’esperit. L’un i l’altre treballaren dia a dia des de fora de la tendència cultural hegemònica i a la recerca de la llibertat com a principi de la creativitat.
La paradoxa política no els espantà. Picasso, després de la derrota de la República i Catalunya vençuda i, contràriament, amb la victòria dels aliats i la Guerra Freda, es mantingué en exili lleial a l’ideal comunista alhora que fou el més alt prototip del mercat liberal i la propaganda des de la comunicació de masses. Miró, en canvi, capcot clandestí sota la dictadura, seguí una recerca dinàmica i una revolta artística alhora que projectava la seva llibertat de moviment i la de la seva cultura en el triomf del seu art per tot el món.
Entre la subversió i la solidaritat, Picasso fou al llarg d’un exili en joia el símbol més oposat a Franco, als seus crims en la insurrecció militar feixista i a la reaccionària aliança nacionalcatòlica imperial. El Miró de les constel·lacions i de l’assassinat de la pintura fou sempre el símbol de la recerca de llibertat per a les noves generacions d’artistes. Denunciatiu i denotatiu, Picasso reescriví el potencial barroc hispànic en un eros mediterrani a voltes classicitzant i a voltes elegíac; i Miró inscriví els guanys de la poesia contemporània al costat dels poetes catalans posant en dinamisme l’energia d’un eros universal.
L’obra de Picasso i de Miró no són una bandera, ni mereixen ser desfigurats en l’espot publicitari ni en la degradació del consum. Obriren camins d’expressió artística per a una revolta humana i de l’esperit, i la cultura catalana en la seva projecció n’és deutora. Picasso, abans de pintar La sardana de la pau, manifestà: “Cadascú amb els seus propis mitjans ha de donar el millor de si mateix en el combat per la pau. Jo lluito amb la meva pintura”. I Josep Carner mateix en una carta adreçada a Joan Miró, datada ni més ni menys un 18 de julio de 1948 i escrita des de l’exili a Brussel·les, li manifestà: “Ningú, de tots els catalans, no ha sabut depassar-vos en la compenetració, en la unitat vivent, de la nostra saba mil·lenària i el sentit de la universalitat”. Vet-ho aquí.
