El plaer de veure la Lloll

L’adreça del Teatre Maldà és carrer del Pi número 5, escala dreta, principal 3a, a Ciutat Vella de Barcelona, la qual cosa confereix a la cita un aire clandestí. Ben mirat, l’expressió presencial de la cultura és cada cop més un acte contra el sistema d’alienació digital que guia (i dispersa) l’atenció de les masses. Que un grup de 54 persones s’enfilin per una escala de graons gastats d’una casa antiga el vespre d'un dia feiner per veure una obra de teatre en una sala de Ciutat Vella, Barcelona, és una forma d’autodeterminació. La mateixa que estan fent tots els grups teatrals, de dansa, corals, d'intèrprets, que estan assajant o a punt d’actuar a aquella hora.

La sala és ben petita, amb l’escenari allà mateix. I de sobte surt la Lloll Bertran, la gran Lloll. A aquell talent natural que ha traspassat pantalles s'hi ha anat afegint amb els anys un domini de la tècnica interpretativa que li permet dir-ho tot amb una ganyota, amb una posició de les mans o de les cames, amb un arronsament de les espatlles o unes passes curtes, que construeixen el personatge abans que pugui badar boca i anticipen el somriure de l’espectador. És just el tipus d’actuació continguda que demana un teatre de mides tan familiars i en què cal molt d’art per sostenir l’artifici sense que s’enfonsi. I la Lloll, el Jordi Andújar i la Núria Cuyàs, d’ofici, en tenen.

La paella dels dijous, de Cristina Clemente, és una comèdia al voltant d’un gran embolic familiar que retrata les separacions conjugals tardanes, les noves formes de parella, les maternitats ajornades, la descol·locació general d’unes generacions que no viuen com s’havien imaginat. Sota l’amabilitat del text hi ha molta veritat dura. En marxem divertits però donant-hi voltes. Heus ací l’acte de clandestinitat.