Plans de pau Trump
Donald Trump no va aconseguir finalment el seu anhelat premi Nobel de la pau (com a mínim, no en aquesta darrera edició), però això no ha rebaixat la seva pretensió d'erigir-se en el gran pacificador global. Fa un mes i mig va presentar, a Sharm al-Sheikh, un document o artefacte anomenat Declaració Trump per a la pau i la prosperitat duradores, signat darrere d'unes lletres amb el lema "Pau 2025", que suposadament era un acord de pau entre Israel i Palestina. Allò va ser un correm-hi tots dels líders mundials: ningú es va voler perdre la foto del que s'entenia que havia de ser el final del genocidi a Palestina, i tothom que hi va ser convidat va passar a donar-li la mà a un Trump que exultava com una criatura el matí de Reis. En realitat, com van advertir aleshores els entesos, allò no era encara cap acord de pau, sinó un alto el foc que s'ha aplicat de forma arbitrària i altament deficient. Amb el pretext de la no devolució dels cossos dels ostatges morts (que podien haver mort, o també haver quedat desfets en trossos, o colgats sota la runa, durant els atacs israelians dels darrers dos anys) i altres excuses del repertori habitual contra Hamàs, el govern d'Israel no ha aturat ni un sol dia sencer les matances, tortures i atacs que suprimeixen tots els mitjans essencials de vida a la població civil. La darrera notícia –que podeu llegir a la crònica de Cristina Mas a l'ARA– diu que els forenses que han examinat els cossos retornats per Israel denuncien un possible tràfic d'òrgans extrets dels palestins morts. Mentrestant, Netanyahu intenta aconseguir un indult presidencial per defugir el seu judici per corrupció, que és, per a ell, del que sempre ha anat tot el conflicte.
A Ucraïna les coses no van millor, i les il·luminacions pacificadores de Trump (explicades també en aquest diari per Albert Sort) acaben sempre condicionades a la voluntat i l'arbitri de Putin, que l'únic que espera i accepta és la rendició de Zelenski. En general, els plans de pau de Trump consisteixen en el reconeixement formal de la total hegemonia i impunitat del més fort, i en la completa humiliació i entrega del vençut (una manera expeditiva i fàcil de construir plans de pau), a més d'una part ben sucosa del botí per als EUA, que actua de mediador i comissionista alhora. En el cas d'Ucraïna, però, passa que Putin no es conforma amb un gran botí: ho vol tot, i no es pot descartar que se surti amb la seva.
Trump acaba de decorar la seva imatge de líder global insultant periodistes, o reunint-se amb líders tan dubtosos com l'actual president de Síria, Ahmed al-Sharaa (Trump li va tirar un perfum que comercialitza ell, i li va preguntar quantes dones tenia), i el príncep saudita Mohammed bin Salman, molt presumpte responsable de l'assassinat i esquarterament del periodista nord-americà Jamal Khashoggi (“Coses que passen”, va comentar Trump). La popularitat del president americà, és cert, davalla ràpidament (la darrera enquesta Gallup el situa en el 36%, cinc punts menys que a l'octubre), però això no el farà dimitir de la voluntat de pacificar el món amb la seva obtusa mirada de constructor i especulador immobiliari.