El poli bo dels Estats Units

El discurs de Marco Rubio, dissabte a Múnic, va ser la peça de política exterior més intel·ligent que ha produït fins ara l’actual administració nord-americana. Intel·ligent per polida, argumentada i aparentment conciliadora. De fet, els governs europeus van rebre la intervenció amb alleujament, com qui espera el tret de gràcia i de sobte li ofereixen una taula de salvació.

Però el discurs va tenir dos problemes, el primer dels quals és evident: la dissonància entre el panorama esperançador del secretari d’Estat i els fets brutals del president, enviant la seva policia a sembrar el terror a Minneapolis, amenaçant el Canadà o fent el pinxo a Groenlàndia.

El segon problema és la manipulació dels conceptes. Rubio va parlar de la “connexió espiritual” a través de la fe cristiana que els europeus van portar a Amèrica “com a herència sagrada i vincle irrompible entre el Vell i el Nou Continent”. Quina fe cristiana hi ha en detenir nens, insultar nacions o establir el culte al vedell d’or carabassa? Rubio va dir que els Estats Units, sota Trump, restauraran una vegada més una civilització orgullosa del seu passat. ¿El passat que volem que torni és aquell racista, misogin, violent i desproveït de drets humans?

Rubio va dir que Trump demanava seriositat i reciprocitat a Europa per lluitar pel mateix estil de vida. ¿Seriositat per deportar massivament, contaminar, mentir, no demanar disculpes mai o carregar-se el que quedi d’estat del benestar? ¿Trump, el mateix que penja vídeos dels Obama fent de micos, té alguna autoritat per fer-nos sortir de “la culpa i la vergonya” que diu que ens acomplexen?

És veritat que Trump ha posat Europa davant les seves responsabilitats, però els europeus hem d’afrontar-les amb les nostres pròpies solucions.