Pompeu Fabra al pati jugant a futbol en català

Pompeu Fabra, que no és un nom de carrer, era cuiner. La seva especialitat era la sopa de lletres. Agafava una olla de la padrina i remenava amb la cullera. Xef local-universal. Era el nostre Ferran Adrià de la llengua. O Ferran Adrià, el nostre Pompeu Fabra de la teca. Desconstruir per construir. Barrejar per menjar. Poc parlar per fer parlar. Quan a Catalunya (a finals del segle XIX) vam començar a veure córrer 22 criatures darrere una pell adobada es veu que d’allò en deien football (i match, goal, penalty, shoot...). Fabra va moure l’estri de la padrina i ens va acabar guisant el plat “futbol” (partit, gol, penal, xut...). Sense el filòleg, els catalans ens hauríem mort de gana i se’ns hauria mort la llengua. Avui Fabra tindria dificultats per jugar a futbol i fer anar el múscul. No el fitxaria cap equip. Tampoc el deixarien saltar al camp. Només podria vendre salsitxes veganes a la graderia cridant en castellà.

Falta. Diuen que els que ens volen educar volen eliminar l’obligació que hi hagi pistes de futbol als col·legis. Per lluitar contra el masclisme. És en aquestes pistes, en aquests patis, en aquests esbarjos, on la canalla poc parla català. El català no és un joc. Si es juga es juga a fútbol. No hi ha patis, descansos, hi ha recreos. Gooooool!!! És ben curiosa aquesta doble golejada. En el moment en què el futbol femení està a dalt de tot (el Barça ha guanyat totes les copes terrenals i galàctiques i a la jugadora Alexia Putellas li acaben de donar la Pilota d’Or i està ple de nenes que juguen a futbol com mai s’havia vist). En el moment en què el català té un coneixement més elevat. Sí, en aquest instant passa tot això. Tot és masclisme, ofensiu, agressiu, discriminatori... Tot el que sigui català és problemàtic, supremacista, antidemocràtic... Penal.

A Catalunya fa anys que vivim fora de joc. Això del català ara n’hi ha que ho descobreixen. On vivíeu, colla de vegetals? Els que som catalanoparlants portem el cos i el cervell ple d’hòsties. Ens han torturat. La por ens va tornar tartamuts i muts. Hem callat. Perquè s’havia de callar. Perquè ens han ensenyat la pedagogia del callar. Muts i a la gàbia. I a passar gana. La violència que s’ha exercit, que s’exerceix, contra el català i els catalanoparlants encara està per explicar, per escriure, per jutjar, per reparar. Ni oblit ni perdó. A què juguem? No cal separar el gra de la palla. Ni el fum del rostit. Ni res de res. Perquè tot és masclisme. Tot és feminisme. Tot és ecologisme. Les tomates no suquen però totes són km 0, o km lo-que-yo-te-diga. Tots els canelons són de l’àvia però estan congelats a Vladivostok i cuinats per un exèrcit de pingüins sense contracte de treball. Segle I del gatllebrisme (gat per llebre). Tot és tot. Déu no ha mort. Visca la bíblia de tot és tot. Hi ha més fe encegada que mai. I més fogueres que mai. I més inquisició que mai. I més croades que mai. I més irracionalitat que mai. I més analfabetisme que mai. Recordi la dita del primer home: on hi ha l’home, hi ha el perill. I aquí estem: acollonits com conills esconillats que, a més, parlen català. Àrbitre!

Lesionat, destrossat, expulsat, el jugador-escriptor català Joan Sales va escriure el 1959: “Hi ha problemes que més que els filòlegs els resoldrien els Mossos d’Esquadra: una vegada ho vaig dir a en Pompeu Fabra, que em va donar la raó tot rient. És formidable com moltes de les coses que ara ens anguniegen s’havien resolt per si soles durant el llampegueig de la guerra, només pel fet de passar a ser el català una llengua vivíssima i totalment usual (el govern, la ràdio, els comandaments de la majoria d’unitats -gairebé amb la sola excepció de les anarquistes-, tota la premsa política, etc.)...” De fet, només subratlla, naturalment, l’estratègia del palíndrom existencial: català a l’atac. No hi ha més. Atac o mort. Parlar o emmudir. Però no. Així anem. Amb la pedagogia d’anar demanant perdó. Perdó per voler comprendre, saber, raonar. Perdó per existir. Ni futbol, ni català, ni res. Ja ho diu la llengua de la nova religió obligatòria salvadora redemptora i rentadora: “Señor, llévame contigo ”.