12/03/2021

El populisme neoliberal 'ayusista'

Normalment la paraula populisme s'empra per vilipendiar qualsevol moviment polític que vingui dels "extrems". Així, s'associa a l'extrema esquerra, a l'independentisme i a vegades a l'extrema dreta. Sembla que el populisme no té res a veure amb els partits liberalconservadors, que tindrien cura de les institucions i de l'estabilitat per afavorir l'economia de mercat. Per aquesta regla de tres, doncs, Isabel Díaz Ayuso només pot ser trumpista: és de dretes, és populista i ignora del tot la -suposadament preuada- estabilitat institucional per aconseguir més quotes de poder. S'oblida, però, que el populisme no és propi només "dels extrems" que busquen alinear les masses contra el sistema, sinó que també ha estat una estratègia emprada, i amb èxit, per defensar els interessos dels grans poders econòmics cansats de les polítiques redistributives de l'estat del benestar, tal com vam veure amb Margaret Thatcher.

Cargando
No hay anuncios

Sí, Thatcher, segurament la política conservadora més influent dels darrers 50 anys, i lloada per molts que acusen de populista tot aquell que gosa criticar el sistema, era una populista de llibre. Com bé han explicat Stuart Hall o Chantal Mouffe, Thatcher sabia que per aconseguir el poder necessitava destruir el consens que hi havia al voltant de l'estat del benestar. Ho va aconseguir dividint la societat entre un suposat establishment -format pels malvats buròcrates, els sindicats i una tropa de vividors subvencionats- i la majoria de gent treballadora, que vivia sota la pressió inclement dels poders públics. Thatcher, aprofitant les contradiccions derivades la primera gran crisi del capitalisme fordista, i sota la bandera del "capitalisme popular", va aconseguir que polítiques clarament contràries al benestar de la majoria, com la privatització de l'habitatge públic, la desindustrialització i la financiarització de l'economia britànica, fossin considerades com a modernitzadores. A més a més, durant el seu primer mandat, quan les enquestes li donaven l'esquena i amb una economia en recessió, la dictadura argentina li va donar la gran oportunitat d'agitar la Union Jack, de guanyar la Guerra de les Malvines i d'arrasar així a les eleccions del 1983.

Ayuso calca pràcticament la mateixa estratègia divisiva: la política com a combat entre ella, que representa la llibertat anhelada per la majoria de madrilenys, i el suposat "socialcomunisme" depredador de Sánchez, Iglesias i els seus acòlits subvencionats. Discurs que, per cert, encaixa perfectament amb el de "la España que madruga" de Vox.

Cargando
No hay anuncios

El populisme, més o menys demagog i tant si és reaccionari com antisistema o neoliberal, és simplement un instrument essencial per construir majories en la batalla per l'hegemonia. I el populisme d'Ayuso és en essència neoliberal, i per tant va molt en la línia dels interessos de l'elit econòmica, malgrat que a vegades pugui tenir un regust trumpià. Vegin, si no, que té el suport de gran part de l'estament empresarial madrileny, com també d'alguns dels presents a l'acte patronal de fa uns dies a l'Estació del Nord de Barcelona. Gent que difícilment sortiria a defensar públicament Trump, però que no han dubtat a defensar la gestió d'Ayuso de la pandèmia malgrat que presideix la comunitat autònoma amb més morts per covid en nombres absoluts (14.278) i la cinquena en nombres relatius (212 per 100.000 habitants). Aquesta gestió, hàbilment protegida pels mitjans de comunicació afins, ha convertit el fet que els madrilenys poguessin sortir a fer un bon sopar en l'expressió més absoluta de la llibertat. Una llibertat privada a la resta dels espanyols, que viurien sota el jou lliberticida.

Ayuso, a diferència de Thatcher, s'ha trobat amb bona part de la feina feta. Com va dir Errejón, a Madrid "s'ha normalitzat una antropologia neoliberal" després de vint-i-cinc anys de governs successius del PP. Un procés lligat al del Gran Madrid d'Aznar, és a dir, de Madrid com a centre indiscutible del poder econòmic i polític d'Espanya, que aprofitava les sinergies d'acumulació d'una economia global desregulada per materialitzar el vell somni de la dreta espanyola d'un poder omnipotent uniformador al centre de la Península. Un pla integral (plans urbanístics, privatitzacions, baixades d'impostos, etc.) que ha creat una nova classe mitjana i que, sobretot, ha estès una cultura competitiva i individualista que alhora pot preservar les essències del nacionalisme espanyol més pretèrit.

Cargando
No hay anuncios

Bona part d'aquest cosmos social pot identificar-se amb Ayuso. Ella, que té una gran voluntat de poder, busca traduir-lo en una majoria per governar i, si cal, ho farà amb el beneplàcit de Vox.

Adrià Alcoverro és politòleg.