Posicionar-se
Dilluns, el dissenyador de moda Miguel Adrover va compartir un post a Instagram amb unes captures de pantalla. S’hi podia llegir un correu electrònic en què la representant d’Adrover declinava l’oferta de crear un vestit a mida per a Rosalía. El motiu: "Miguel no treballa amb cap artista que no hagi donat suport públicament a Palestina". A la descripció del post, Adrover especificava que no tenia res personal contra l’artista; de fet, celebrava els seus èxits i confessava la seva admiració (admiració que compartim). Encara que alguns han qualificat Adrover d’oportunista (la crítica a algú mainstream com un intent de situar-se en el focus mediàtic i treure’n rèdit personal), a mi m’interessa el debat que obre: de què serveix i per què és important posicionar-se.
Des de l’octubre del 2023, diversos activistes han provat d’explicar per què el silenci és una forma de complicitat amb l’horror. Hi ha tota una genealogia al respecte: des de Hannah Arendt —que detectava en l’extermini nazi un mal absolut que s’articulava a través de l’obediència silenciosa, i que convertia els altres, els exterminables, en éssers desposseïts d’humanitat—, fins als activistes d’Act Up —que, tot lluitant contra l’estigma de la sida, van popularitzar el lema Silenci=Mort, en què l’equació s’invertia amb Acció=Vida—, passant per la sentència immillorable d’Audre Lorde: "El teu silenci no et protegirà" –en el marc d’una metodologia que volia transformar el silenci en llenguatge i mobilització–. Silenci vol dir complicitat perquè la passivitat amb què funciona és, paradoxalment, una forma activa d’acceptació de l’estat de les coses, i les estructures de poder es mantenen intactes, precisament, gràcies al silenci.
El poder, com la norma, sovint opera més pel que no diu que pel que diu explícitament: d’això tracta, en part, el pensament filosòfic de Michel Foucault, d’assenyalar com el poder i la norma han calat en els nostres cossos sense adonar-nos-en i com les institucions (escoles, hospitals, presons...) els reprodueixen sense que en siguem conscients. Dit d’altra manera: el silenci està farcit de discurs.
Aquí és on entra la dreta, i fins i tot l’esquerra més cínica –aquella que sols es posiciona quan li interessa i li genera benefici, capital simbòlic–, acusen de wokisme els que insisteixen sense aturador a repetir el missatge, dient-los: "és innocu", "feu mandra", "ja us hem entès", "l’art és art", "no barregeu". A la dreta, poc a dir: tenim marcs de pensament oposats. Als de l’esquerra cínica, els diria que coneixem bé l’espiral d’interessos propis i defenses personals amb què operen: de la mateixa manera que Rosalía calla per no perdre el que té en joc (la seva carrera mira als Estats Units, mà dreta d’Israel), aquells que normalitzen el silenci, el d’ella o el propi, també tenen alguna cosa en joc que no volen posar en risc. Com poden dir que el silenci és neutre, si el seu està carregat d’interessos?
Tinc la sensació que no queda tant perquè Rosalía es manifesti públicament en suport de Palestina. No queda tant perquè ho faci ella ni qualsevol altra figura influent que encara no ho ha fet. La cosa és que no queda tant per fer-ho perquè no queda tant perquè Palestina hagi desaparegut. No es tractarà llavors d’un gest de valentia, tampoc de convicció: serà fàcil donar suport a allò que no existeix. És el que va escriure l’escriptor egipci Omar El Akkad a Twitter l’octubre de 2023, amb un vídeo adjunt d’una Gaza destruïda: "Un dia, quan sigui segur, quan no hi hagi inconvenients personals per dir les coses pel seu nom, quan sigui massa tard per exigir retre comptes a ningú, tothom hi haurà estat sempre en contra".
La nit que vaig llegir el post de Miguel Adrover, me’n vaig anar a dormir rumiant si Rosalía hi estaria donant voltes, com jo, a tot plegat: i si, de sobte, el pensament ens agermanava? I si la captura de pantalla del correu viralitzada l’havia fet reflexionar? Patiria? Sentiria angoixa? Estava considerant posicionar-se? La pregunta és si encara tindria alguna mena de sentit fer-ho. Ara que de Gaza “gairebé no en queda res”, amb paraules de Trump, que algú de perfil polític conservador com Macron digui que reconeixerà l’Estat palestí aquest setembre (amb el 90% de la Franja en ruïnes) és un indicador que potser ja és tard: que s’apropa el dia en què defensar Palestina serà tan fàcil, tan obvi, com respirar. Caldrà veure aleshores, com deia Audre Lorde, qui es penedeix del seu silenci.