Es pot governar sense pressupostos?

Les respostes a aquesta pregunta poden ser diverses, i tanmateix jo n’aventuro una: sense pressupostos es pot administrar, però no governar. La distinció entre aquests dos conceptes no és menor. Administrar equivaldria a garantir el funcionament ordinari dels serveis públics i la continuïtat de les polítiques públiques que ja estan endegades. En canvi, governar comporta marcar prioritats, transformar el present i preparar el futur. Per administrar no cal un govern, n’hi ha prou amb els empleats públics. Per governar en el sentit que he esmentat sí que cal un govern.

A Catalunya, com és sabut, els darrers pressupostos aprovats van ser els del 2023. En aquell moment hi havia un govern conjunt entre ERC i Junts; el president era Pere Aragonès i el conseller d’Economia Jaume Giró. D’això en fa tres anys, un temps clarament excessiu. Certament, aquesta situació anòmala no implica un tancament dels serveis essencials: els CAP i els hospitals segueixen atenent la població, les escoles continuen formant els infants i els joves, els Mossos duen a terme les seves tasques de seguretat, i el transport col·lectiu que no depèn de l’Estat espanyol opera amb normalitat. Són alguns exemples d’entre molts altres que podríem esmentar. En el dia a dia de la majoria dels ciutadans, no disposar de pressupostos nous no es nota gaire. Aleshores, per què s’acostuma a subratllar que el fet de disposar de pressupostos resulta tan substancial? Fins i tot, molt sovint, es destaca que la llei de pressupostos és la més determinant de tot un any. Recordem, en aquest sentit, que el president Aragonès va convocar eleccions anticipades ara fa dos anys perquè els Comuns van decidir tombar els pressupostos. Som, ara, en una situació semblant?

En els darrers dies hem vist que el govern català ha retirat el projecte de pressupostos del Parlament. Un fet que ha evitat una dolorosa derrota parlamentària, però que ha palesat una evident debilitat governamental. La pressió sobre ERC no ha funcionat, de moment... Tanmateix, la conclusió és diàfana: en el millor dels casos, Catalunya no tindrà nous pressupostos fins al segon semestre d’enguany, i ni tan sols això està del tot garantit. Dit amb altres paraules, la majoria que a l’estiu del 2024 va fer possible el govern del president Illa no és operativa. I no ho és en allò que resulta més essencial: disposar de la principal eina per fer allò per a què van ser escollits, és a dir, per governar. Dissortadament, ens estem habituant al fet que situacions que haurien de ser excepcionals les veiem, i acceptem, com a normals. Però no ho són. No aprovar pressupostos hauria de ser l’excepció, no la norma. I resignar-se acríticament davant d’anomalies com aquesta no deixa de ser un signe de feblesa democràtica i de conformisme mal entès.

La justificació que esgrimeix, o que ha esgrimit fins ara, la direcció d’ERC per ajornar el tràmit del pressupost gira entorn de l’incompliment per part del partit socialista del traspàs de la gestió de l’IRPF. Certament, fins ara els principals acords dels republicans amb els socialistes s’han quedat curts. El que havia de ser un traspàs integral del servei de Rodalies no serà integral. El que havia de ser un sistema de finançament singular per a Catalunya no serà singular. I el compromís que la Generalitat gestionarà la cistella d’impostos que paguem els catalans està molt lluny de fer-se realitat. Amb aquest balanç, s’entenen els dubtes dels dirigents republicans, però tanmateix no deixa de ser el resultat del que ells mateixos han negociat i del que van fixar, en el seu moment, com a prioritats.

Vull cridar l’atenció sobre un argument que s’està repetint fins a convertir-se gairebé en una suposada veritat absoluta: se’ns diu que el problema per formalitzar la cessió de la gestió de l’IRPF és que la ministra d’Hisenda és la candidata del PSOE a les eleccions andaluses, i que no es pot permetre anar a aquelles eleccions havent acordat una concessió tan gran a Catalunya. Preferiria equivocar-me, però molt em temo que passades les eleccions andaluses l’escull de fons seguirà aflorant. I l’escull no deixa de ser que el PSOE hauria d’acceptar que la gestió tributària la facin les institucions catalanes i no les estatals. Si no ho ha acceptat amb Rodalies, per l’oposició de la Renfe, ho acceptarà amb l’Agència Tributària? Veurem...

La realitat, més enllà dels estira-i-arronses d’aquests dies amb els pressupostos, és que amb fortes divisions internes els republicans van fer possible el govern del president Illa. Les condicions que van posar depenen més del PSOE que no pas de la política catalana i, en conseqüència, estem subjectes als interessos dels socialistes espanyols. Uns interessos que, molt em temo, s’aniran allunyant de les necessitats i prioritats catalanes a mesura que s’apropin les eleccions generals que, a tot estirar, toquen l’any vinent. I des de Catalunya cal decidir si ens conformem a seguir administrant, o si volem governar.