Pressupostos: més dèficit?
Creixen els ingressos. Creix la despesa. El dèficit continua aquí. Els pressupostos del 2026 preveuen uns ingressos no financers de 48.231 milions i una despesa total de 49.162 milions. La diferència és petita en termes relatius (dèficit del 0,1%), però el missatge econòmic és més profund: en plena fase expansiva del cicle continuem sense generar superàvit. La despesa augmenta en 9.126 milions respecte als darrers comptes aprovats. És un salt del 22,8%. Els ingressos, impulsats per la bona marxa econòmica i el model de finançament, també creixen amb força, tot i que el Govern no presenta la dada comparativa amb la mateixa contundència política que la de la despesa. La clau és aquesta: pràcticament tot l’augment d’ingressos s’absorbeix en més despesa estructural. En termes econòmics, això significa que la mida permanent del sector públic s’eleva aprofitant el vent de cua del cicle. És prudent?
El deute se situa entorn del 28% del PIB. Pot baixar al 27% aquest any. Fins i tot al 22% si es materialitza la condonació del FLA. Però mentrestant, paguem 1.600 milions anuals en interessos. Un 2% del pressupost. Més que molts departaments sencers. Els interessos no construeixen escoles ni redueixen llistes d’espera. Són el preu del passat. En teoria econòmica bàsica, les fases expansives del cicle són el moment de generar superàvit primari. No d’equilibrar. D’acumular coixí. Si no ho fem quan la recaptació creix i l’ocupació bat rècords, quan ho farem?
L’argument polític és comprensible: hi ha pressió social, habitatge tensionat, serveis públics exigits al límit. Però l’anàlisi macro obliga a mirar més enllà del curt termini. Si consolidem despesa estructural amb ingressos cíclics, l’ajust futur serà més dolorós. Hi ha un debat de fons que rarament es planteja: volem una Generalitat que, en èpoques de creixement, redueixi deute de manera agressiva per alliberar recursos futurs? Cada punt de deute que es redueix implica menys interessos demà. I 1.600 milions anuals en interessos equivalen, per exemple, a gairebé tot el pressupost destinat a polítiques actives d’habitatge.
El problema no és el dèficit del 0,1%. És l’oportunitat perduda de convertir un cicle favorable en sanejament profund. Un sector públic pot créixer. Però si creix sense generar estalvi en èpoques bones, queda atrapat. I quan arribi la desacceleració –que arribarà– l’alternativa serà apujar impostos, retallar o endeutar-se més. El deute no desapareix sol. Es paga. I com més aviat es comenci a reduir de veritat, menys hipotecarà el marge de maniobra de la pròxima dècada.