Problemes de la rereguarda. Petita burgesia. La pagesia (1937)

De l’article de Rafael Tasis (Barcelona, 1906-París 1966) a La Publicitat (7-II-1937). Els pagesos de la Fatarella (Terra Alta) es van oposar el gener del 1937 als intents de col·lectivització de les seves terres. Representants locals d’UGT, ERC, PSUC, Joventuts Socialistes i Unió de Rabassaires van acordar defensar-se dels abusos de la CNT-FAI. La reacció dels anarquistes va ser fulminant: van assassinar trenta-quatre persones davant la capella del poble. Imatge: cartell de Martí Bas (Barcelona, 1910-París, 1966) del 1936.

Si començo per esmentar els fets de la Fatarella no és pas amb la intenció de referir-m’hi concretament per res. Vull al·ludir, només, a la lliçó tràgica que ells enclouen. Si el meu sentiment és percebut per tothom, potser aquella vergonya profunda que ens ha dominat davant la lluita fratricida que ha ensangonat la Terra Alta ens evitarà a tots altres dies de dol i vergonyes més profundes. [...] La Revolució ha eliminat els escassos latifundistes de Catalunya i ha anul·lat totalment l’absentisme. Ha atribuït, com és lògic, les terres als que ja les treballaven. El proletariat del camp català, que era una mínima part del cens agrícola, ha estat gairebé eliminat per aquest simple procés de redistribució. ¿És que hom creu necessari restablir-lo? Després de la transformació operada, el pagès pertany, ara més que mai, a la menestralia, a la petita burgesia. ¿Pot ésser-li denegada, però, la categoria d’obrer? ¿Pot ésser-li discutida la col·laboració entusiasta que com a obrer, com a home liberal, com a patriota, ha portat a la Revolució? ¿És que la correspondència obligada a aquesta abnegada col·laboració és un establiment forçat d’una nova mena de proletariat, sotmès a més vexacions que en l’antic règim i privat de tota mena de llibertat de comerç i del legítim afany de compensació als propis esforços? No em cal pas fer ara un memorial dels greuges inferits a la pagesia. Amb motiu dels fets luctuosos de la Fatarella, l’enumeració d’aquests greuges ha estat feta en tots els tons fa uns quants mesos, ja; i en uns articles memorables, una veu d’excepció, per l’autoritat sindical i pel lloc de governant que ara ocupa, la veu de Joan Peiró [una figura de la CNT] cridà l’atenció dels homes dirigents del moviment revolucionari sobre el tracte que hom donava als pagesos. [...] En un país eminentment individualista com el nostre, amb la propietat agrícola repartida en explotacions familiars, arribar a la col·lectivització total és una tasca difícil, a assolir en tot cas en un llarg període d’adaptació voluntària. El millor camí no serà pas, és evident, la coacció, sinó el convenciment dels avantatges positius que poden obtenir-se. La sindicació, amb tot el que comporta de treball col·lectiu, de revaloració dels fruits, d’abaratiment de les transformacions i dels transports, pot arribar a produir aquest convenciment. [...]