20/10/2022

El progrés com a emboscada

Hi ha moltes maneres de concebre la història, però, desafortunadament, la concepció que domina el pensament comuner i que encara s’ensenya a l’escola és aquella que la percep de forma lineal i evolutiva. Segons aquesta definició, els éssers humans avancem pel temps assolint un seguit de millores tan significatives que el període actual sempre resulta millor que qualsevol dels anteriors. D’aquesta concepció històrica en diem progrés i, en els últims anys, s’ha associat a la tècnica i a l’abundància material. De fet, aquesta exuberància tangible que, en efecte, ha erradicat molta fam al món, és un dels arguments bàsics que empren els neoliberals per justificar aquest modus de vida capitalista. De totes maneres, hauríem d’analitzar si aquest excés de materialitat que ha derivat en un consumisme voraç de masses és tan indispensable i propici com molts d’ells defensen. A més a més, els neoliberals topen amb un problema molt gros i difícil de resoldre: el desastre ambiental que amenaça amb enderrocar-ho tot i que està provocat per aquesta ànsia material que gorreja amb gola els elements de la terra. 

Cargando
No hay anuncios

Altrament, pensar el temps de forma lineal no és innocu. Una societat que es fonamenta en la idea de progrés dirigirà la mirada cap al futur i rebutjarà el present per efímer. Això significa que abandonarà, en certa mesura, el diàleg amb la tradició i el passat. En canvi, una societat que concep el temps de forma circular, és a dir, que concep la història de forma cíclica on cada moment pot ser susceptible de ser repetit, fruirà plenament de l’instant per tornar a reviure’l. L’experiència temporal és important i revela les estructures socials i econòmiques de cada territori. Jo visc en un estat on el capitalisme ha arrelat amb molta força i on la inversió està a l’ordre del dia. Invertim en relacions, en esforços, en feines, i sempre pensem en el demà. El nostre vocabulari és ple d’expressions capitalistes tan ancorades a la nostra visió del món que ens espeteguen a la boca sense vacil·lar. En efecte, de nosaltres ha sorgit aquest sistema econòmic i, per tant, no és extern al nostre ordre cognitiu, això és, a la nostra manera de concebre l’espai, el temps i les relacions humanes. No totes les cultures entenen aquests conceptes de la mateixa manera i, en conseqüència, es relacionen amb l’entorn i la resta d’humans de manera diferent. Algunes, per exemple, no avassallen la terra o no desitgen mutar. Tan sols proven de viure o sobreviure. 

Cargando
No hay anuncios

Al meravellós llibre Ecofeminismo (Icaria Editorial) Maria Mies planteja un raonament molt interessant perquè posa en dubte el fet que hi hagi societats que hagin culminat el procés evolutiu i que n’hi hagi d’altres que encara estiguin subdesenvolupades. Segons ella, aquesta idea és enganyosa perquè aquest suposat apogeu de glòria que han aconseguit certs països –majoritàriament governats per homes blancs– es basa en el neocolonialisme dels països perifèrics, també anomenats subdesenvolupats. Mies fa bé de recordar-nos que els països rics explotem les regions asiàtiques, africanes i sud-americanes. No hauríem de permetre que la satisfacció ens enteli els ulls. 

En altres paraules, l'ideal de progrés –tal com l’hem construït en les societats capitalistes– condueix a un seguit de pràctiques de subjugació que es tornen incompatibles amb l’ideal fraudulent que algun dia tots els països del món aconseguirem el mateix presumptiu benestar material. Ara mateix, amb el sistema econòmic que impera al món no podem aconseguir aquesta fita perquè aquest mateix sistema necessita abusar d’uns perquè els altres tinguin a l’abast un seguit de bonificacions. Però el problema no s’acaba aquí, perquè una idea a voltes és més enganxifosa i malentranyada que qualsevol bufetada. Els anomenats països subdesenvolupats –per molt que em dolgui haver d’usar aquesta expressió per designar-los– també senten el desig de prosperar i progressar materialment. D’aquesta manera, com que estimen com a desitjable el model de vida dels països colonitzadors, s’esforcen a lluitar econòmicament i situar-se en un nivell òptim dins del mercat capitalista. Això, tanmateix, comporta un menyspreu de la pròpia cultura i una aprehensió i assimilació de la cultura exterior que es percep com a superior. 

Cargando
No hay anuncios

Per acabar-ho d’adobar, com que el sistema capitalista és un gran depredador d’espais –en efecte, una vegada s’ha consumit un nínxol de mercat, queda abandonat i rellevat per un altre–, l’entrada cada vegada més agressiva dels països que durant anys han viscut la seva pròpia història com a humiliant dins del mercat global i que mantenen aquesta lògica progressista de la història, produeix un desgast ambiental difícil d’aturar, perquè senten que per fi els ha arribat l’hora i que també tenen dret a viure amb les mateixes condicions materials que els països que durant anys els han colonitzat. No és estrany, en aquest context, que els països que comencen a preocupar-se per l’ecologia siguin aquells que, durant anys i panys, han pogut permetre’s el luxe de viure d’una manera envejable per la resta. ¿S’han adonat, potser, que la seva riquesa material es troba en perill si es continua perseguint aquest arriscat ideal de progrés que destrueix la Terra i els pobles?