El treball i la vida
1. Dilluns passat, en un debat sobre “El futur del treball i el sentit de la vida”, a l’Escola Europea d’Humanitats, Sara Berbel va insistir en la importància del reconeixement i dignificació del treball com a element articular de la societat, i en la necessitat d’afrontar des d’aquesta perspectiva els canvis tecnològics, que sovint són vistos com una amenaça, i que obliguen a reformes profundes que afecten la mentalitat col·lectiva. Si en els darrers temps ja s’han obert bretxes importants en la lògica de la cultura del treball, ara els instruments del progrés del coneixement fan vertigen. I en aquest sentit la IA, el gran mite en ple desplegament, genera grans inquietuds.
En Jordi Alberich advertia del perill de crisi del col·lectiu per la via d’un individualisme exacerbat. El treball ha jugat un paper central en l'era industrial com a via de realització personal, de reconeixement, de construcció d’identitat. El concepte de classe obrera va adquirir una dimensió estructural en les societats del segle XX, i va jugar un rol determinant quan el món es va transformar passant del capitalisme industrial i nacional al financer i digital. I en les mutacions, tant dels sistemes de tipus soviètic, amb noves derives autoritàries, com de les democràcies liberals, en via cap a l’autoritarisme postdemocràtic, el treball s'ha desdibuixat com a element de cohesió i d’articulació social. De manera que, encara que pugui semblar contradictori, per un cantó creixen les pulsions individualistes, i per un altre ho fan les amenaces sobre el treball com a via de realització humana.
2. D'una banda, la fàbrica, l’empresa, el despatx, els llocs de trobada, perden identitat, valor referencial i marc comunitari. Cada cop més persones –i tot just comença– fan la feina des de casa. L’online com a redempció comença a generar dubtes: és factor d’autonomia, però al mateix temps d’invasió laboral de l’espai privat, i per tant de confusió; i la digitalització és una via de destrucció d’activitat laboral, per la seva capacitat de substituir part de les funcions dels treballadors. La feina se sent condicionada i en conseqüència la persona també. I un canvi que s’havia imaginat com un factor d’alliberament pot acabat sent un instrument de submissió. Trobar-se a la feina formava part de la condició laboral: ¿de debò la comunicació per pantalla pot reemplaçar satisfactòriament la relació cara a cara? Potser hi ha hagut una certa precipitació a l'hora de pensar que aquesta difusió de l’espai laboral ens feia més lliures, i ara, com tot canvi, genera dubtes. I introdueix factors d’inseguretat, que s’agreugen amb els nous avenços tecnològics.
Tanmateix, el tema és la intel·ligència artificial. La seva capacitat fascina i al mateix temps espanta. Des de l’origen, en mans de la condició humana, totes les tecnologies tenen doble valència: poden servir per al millor i per al pitjor. Un ganivet pot servir per tallar el pa, però també per matar l’enemic. I aquest principi s’aplica a totes les tecnologies i s’amplifica per l'enorme potencialitat que tenen algunes. La IA ens pot fer avançar en el coneixement de manera extraordinària, però també pot ser un factor d’opressió en mans de determinats poders, i pot amenaçar la condició humana. Mai tindrà el desig, la sensibilitat, les pulsions del cos que som cadascun de nosaltres, i que és el que ens fa singulars. Però, amb la seva immensa capacitat de combinació de dades, pot arribar a suplantar-nos, a facilitar el control de tots per part d’uns pocs, com ja s’insinua sovint, i pot generar monstres. Trump és el deliri de l’últim home. Del que es creu que tot li està permès i que no té límits. El pròxim ja serà la IA (o s’amagarà darrere d’ella).
3. En tot cas, el treball ha estat expressió de la manera d’estar al món dels humans: marcant la seva identitat i condició. La seva evolució serà determinant en la configuració de les noves societats. Ha de ser una de les qüestions capitals del futur pròxim. I cal afrontar-la sense por, però amb consciència del que ens ve a sobre. La relació empresari-treballador ha articulat les societats de la modernitat. ¿Com afrontar les mutacions del món del treball amb consciència crítica, és a dir, posant per davant el reconeixement de la condició humana? La fantasia de l’alliberament del treball podria conduir-nos a una submissió agreujada. La lluita per la llibertat no s’acabarà mai –és condició del nostre ésser– llevat d’una claudicació generalitzada. El totalitarisme sempre està a l’aguait.
