Prohibir l'adolescència?

L’any passat les xarxes socials van guanyar, només als EUA, més d'11.000 milions amb publicitat dirigida als menors. És terrible, sí. Però ¿això ens ha de portar a prohibir l'adolescència o a prohibir els negocis tòxics d’uns senyors tòxics? No es pot banalitzar el fet d'erradicar els menors de l’espai públic virtual, de la comunicació i la informació del nostre temps. Els afectats per la mesura que prenguem han de ser ells?

El nostre món ja no es divideix només entre espai privat i espai públic. Ara es divideix entre espai privat, espai públic i espai virtual o digital. Tots existeixen alhora, no es poden segregar, i tots han de ser espais democràtics. No és cap fal·làcia dir que internet i l’espai públic guarden semblances: ¿proposaríem tancar els menors de 16 anys a casa per evitar que facin coneixences inconvenients? Fer-ho seria, almenys per ara, un delicte. En lloc d'això, el que es fa amb els menors és acompanyar-los d’espais més simples a espais més complexos. En democràcia, que les autoritats hagin de fer els carrers més segurs en cap cas pot consistir a imposar tocs de queda permanents i selectius. ¿Ens semblaria, doncs, una bona idea que calgués el reconeixement facial de tothom per entrar als bars o passejar per la Rambla? Perquè és clar que l'entusiasme per verificar l’edat dels menors ens fa oblidar que això implica verificar l’edat de tothom per excloure que sigui menor. ¿Com podem estar contents que el nostre espai virtual, de tots, sigui un espai d’estat d’excepció? I hi ha més: si la infància i l’adolescència és quan més habilitats aprenem, ens arrisquem a deixar una generació endarrerida i inadaptada.

Cedir a la petició de prohibició, doncs, és feble amb els forts i brutal amb els febles, és electoralista, i no resol el problema de la muntanya de porqueria que continua impactant en els menors i en tots nosaltres. La brossa racista i/o masclista, que fomenta relacions tòxiques i maltractament criminal dins la parella, com La isla de las tentaciones i altres programes televisius, seguirà sent accessible per als adolescents. Ens estimem més que els adolescents vegin més la tele?

En l’anunci de Pedro Sánchez hi ha coses que sí que podem rescatar, tot i que estaven expressades amb una barreja inquietant de dades tècniques mal enteses i propòsits inaplicables. Per exemple, el president va reclamar "que no es pugui manipular l’algoritme". Però és l’algoritme el que ens manipula. El que cal demanar, doncs, és que els algoritmes de les big tech no manipulin en una direcció concreta que considerem destructiva, que no promoguin contingut no verificat, tòxic, etcètera. En el que sí que coincidim amb Sánchez és en la necessitat de plantejar-nos responsabilitats penals per als directius d'aquestes empreses. Tenim una recepta que és ben fàcil d'aplicar: qui cobra per prioritzar un missatge mitjançant un algoritme ha de ser considerat responsable del contingut. L’enemic, doncs, no és la canalla.