Ei, cuida’t...

Li dic adéu, a reveure, a aquest conegut que m’acabo de trobar a l’entrada de Catalunya Ràdio, i ell somriu i fa: “Cuida’t”. I aquesta amiga que avui saludo a la porta de l’escola (no ens veiem mai, perquè ella fa uns horaris tan animals que la seva nena va a acollida) em diu: “Cuida’t molt”. I després, al vespre, quan vaig a fer un còctel amb uns col·legues, un d’ells, que se n’ha d’anar abans d’hora, em prem l’espatlla i xiuxiueja: “Ei, cuida’t molt, eh? Ho faràs?”

Cuida’t. És la traducció literal del “ take care ” que fan servir els americans. Cuida’t. Aquí no s’havia dit mai, però ara ho diu tothom amb to pelleringós. El doblatge de les pel·lícules els ho ha fet calcar. L’expressió que més s’hi podria assemblar és el “Déu vos guard”, que Déu et guardi, per tant, que Déu tingui cura de tu. I que amb el temps es va convertir en aquell “delaguard” que ara només diuen les tietes. Però, com tothom sap, les tietes són una espècie en perill d’extinció. Cuida’t i déu-vos-guard són, en realitat, contraris. Si et recomanen que et cuidis a tu mateix, és que no hi ha déu, ni àngel de la guarda que et pugui cuidar. Una idea, per cert, la de l’àngel de la guarda, que de petita m’agradava molt, per màgica. Recordo que la pregària requerida em produïa el mateix plaer físic infantil que, ara, de vegades, detecto en la meva filla. “Àngel de la guarda, dolça companyia, no em deixeu soleta ni de nit ni de dia, que si no, em perdria”. Ella, quan sent una cançó que li agrada o quan està amoïnada perquè ha d’anar al metge, amb la boca fa el gest de succionar que faria si tingués a mà aquell ninot que es duu a la boca cada nit. Cuida’t. Ei, sisplau, cuida’t. Cuida’t molt. Em faràs el favor de cuidar-te? Què pots contestar a aquests requeriments excepte: “Espera’t un segonet i estic per tu, okis? Sí, sí, ho faré”.