01/10/2016

Per què reivindiquem Maria Aurèlia Capmany?

Al diari d’avui reivindiquem la figura imprescindible de Maria Aurèlia Capmany, tota una donassa de les lletres catalanes, que amb la seva obra prolífica i gràcies a un activisme incansable, va donar continuïtat, durant l’antifranquisme i la Transició, a l’esperit cultural republicà que havia viscut en la seva joventut, especialment com a alumna del mític Institut-Escola. Entusiasta de les causes de la cultura i el feminisme, sense ella la societat catalana hauria anat coixa, li hauria costat més posar-se al dia, alliberar-se de la llosa asfixiant de la dictadura, mantenir viva la memòria i la llengua dels avis, obrir-se al món i defugir els sectarismes ideològics. Perquè Maria Aurèlia Capmany era essencialment una dona lliure, una llibertat interior que va projectar damunt la seva obra i la seva vida. Filla i néta de folkloristes -l’avi era Sebastià Farnés, i el pare, Aureli Capmany-, als anys seixanta, ja gran, va unir-se a l’escriptor mallorquí Jaume Vidal i Alcover, cinc anys més jove que ella. Tots dos moririen el 1991. Capmany va viure per a les lletres com a novel·lista, dramaturga, assagista, traductora i articulista de premsa. No va parar. I va combinar aquesta dedicació plena amb el compromís polític i cívic, durant anys en la clandestinitat i després a través de les institucions recuperades. En aquest sentit, el seu llegat encara es fa notar a Barcelona, on va donar volada a la política cultural de la ciutat de la mà de l’alcalde Pasqual Maragall.

Inscriu-te a la newsletter El nou (i endimoniat) escenari políticLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

És necessari reivindicar la seva figura i la seva memòria, ella que en tenia tanta, de memòria, i que es considerava sobretot una treballadora de la cultura. El seu queda com l’exemple d’algú que, des de la catalanitat més arrelada -sovint recordava que a casa seva eren monolingües-, sempre va practicar una autèntica capacitat d’acollida i d’integració, sense renúncies però també sense recances. Amb optimisme i generositat. Traductora de l’italià i el francès (també de l’anglès), Maria Aurèlia Capmany feia a més gala, amb gran simpatia, d’una infinita erudició i d’una curiositat universal. “Ho sabia tot”, deia d’ella Maragall. La seva petja en la formulació i reivindicació del feminisme, en el teatre -no només va escriure, sinó que també va fer d’actriu- i en el món cultural sense fronteres ni exclusions hauria de seguir inspirant-nos.