Enviem des d’aquesta columna una càlida felicitació al ministre Margallo, a l’ambaixada espanyola d’Holanda i a l’Institut Cervantes d’Utrecht, per la magnífica promoció que li han muntat a la novel·la Victus, del col·lega (i, no obstant això, amic) Albert Sánchez- Piñol. Quina filigrana! Sensible com és a la difusió internacional de la literatura catalana, el govern Rajoy ha buscat la millor estratègia per donar a conèixer aquesta excel·lent novel·la als lectors holandesos. I, al final, alguna ment lúcida la va trobar: prohibir-ne la presentació al públic, sota la sospita que una conversa d’un escriptor amb el seu traductor no es convertís en “un acte polititzat en el delicat context actual”. Segons ha explicat un representant de l’Institut Cervantes, l’ordre de cancel·lar la presentació del llibre els va arribar directament de l’ambaixada, la qual cosa vol dir que havia partit del ministeri espanyol d’Exteriors. Quanta dedicació en favor de la literatura catalana! La Marca España demostra una vegada més la seva atenció a la realitat plurinacional i multicultural de l’Estat.
Permetin-me els lectors amables que aprofiti l’avinentesa per adreçar unes paraules a l’involuntari protagonista de la història: quina enveja, Albert. No tan sols ets l’autor d’un parell de les novel·les més llegides, venudes i traduïdes de la història de la literatura catalana ( La pell freda i la mateixa Victus ), sinó que a sobre el govern espanyol t’ho reconeix posant en marxa tota la seva maquinària per fer que Victus sigui una obra encara més notòria. Fins i tot la Soraya Sáenz de Santamaría hi ha contribuït adduint que el boicot institucional a la teva presentació es va produir “per motius de calendari”! Quina potra, Albert. No és que no t’ho mereixis, ben al contrari, però has d’admetre que això és de luxe.
Com que tothom sap que el gremi dels escriptors està format bàsicament per envejosos, egòlatres i neuròtics, crec que puc parlar en nom de tots els companys i companyes d’ofici per fer un prec a l’Institut Cervantes, i és que d’ara endavant prohibeixi totes les presentacions dels nostres llibres a l’estranger. Per part meva, agrairia que també pengessin fotografies meves als controls de seguretat dels aeroports, com a personatge indesitjat pel govern d’Espanya. No sé com no se’ns havia acudit abans: ara sí que tenim a tocar el primer Nobel en llengua catalana. La diplomàcia espanyola hi treballa intensament.
(Postdata: en l’exercici actual, l’Institut Cervantes disposa de 110,45 milions d’euros de diner públic per a la difusió internacional de la llengua espanyola, una xifra francament discreta per a un govern que abomina de les qüestions identitàries. D’altra banda, no cal dir quina és l’única “llengua espanyola” admissible, ni que sigui en contra dels articles 3.2 i 3.3 de la Constitució, que en teoria reconeixen la pluralitat lingüística de l’Estat. Ah, la llibertat d’expressió? Ho pregunta seriosament?)