ABANS D'ARA

Sobre el racisme (1994)

Peces històriques

Remei Margarit
Tria del catedràtic emèrit de la UPF i membre de l'IEC
20/10/2023

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Remei Margarit (Sitges, 1935 – Barcelona, 2023) a 'La Vanguardia' (24-II-1994). Traducció pròpia. Aquesta psicòloga i violoncel·lista de formació, poeta, narradora, novel·lista i assagista, va morir el passat 12 d’octubre. Margarit va participar el 1961 en la fundació d’Els Setze Jutges. Era una colla de cantautors que covava el moviment de la Nova Cançó, plataforma substancial d’un mític revifament del catalanisme cultural dins la resistència antifranquista.

Inscriu-te a la newsletter PensemLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La por a la qual Julia Kristeva anomena “aquest estranger que tots portem dins” pot portar, i dissortadament passa sovint, a la xenofòbia i al racisme, que per definició són armes mortals. Contra això no hi ha més lluita que la intransigència de cada persona i de cada govern enfront de la més petita arrogància de fets i de llenguatge. La democràcia és el pacte de viure en pau i tolerància de tots, els uns amb els altres; no és necessari estimar-se, però és absolutament imprescindible respectar-se. La història ens ha demostrat que, en els llargs períodes de democràcia, la tolerància ha permès emergir tota mena d’expressions: aquesta és, precisament, una de les seves principals qualitats; per aquesta raó és important, pel sistema democràtic, posar límits a la intolerància dels grups que creixen a la seva empara. Dins la democràcia la persona s’expressa lliurament, però aquesta expressió no pot vulnerar pas els drets dels altres. Per aquest motiu no es comprèn com grups armats ultradretans poden pul·lular amb una gran impunitat en qualsevol país governat per una democràcia. [...] Les situacions de crisi econòmica són un camp adobat per a aquests càncers socials anomenats racisme i xenofòbia. Una política social de solidaritat i compensació de les desigualtats faria més difícil el creixement de la maleïda planta del racisme, i una vigilant actitud ciutadana pel que fa al llenguatge ajudaria a extirpar aquest tumor maligne de la democràcia. [...] El racisme és un caixó de sastre on van a parar els odis de qualsevol mena, allí troba una sortida paranoica envers una víctima, generalment triada per la seva vulnerabilitat i indefensió; perquè son certament aquestes característiques, vulnerabilitat i indefensió, les que el racista i el xenòfob no tolera en ell mateix, i matant pretén recobrar la força que li manca. Les propostes, en els diferents països democràtics, d’il·legalitzar als grups ultradretans que proclamen el seu racisme, arriben sempre massa tard; allò que és estrany és que aquests grups no siguin perseguits a la primera manifestació verbal de les seves consignes. Cal prendre’s molt seriosament el llenguatge. És l’únic element del qual disposem per a manifestar intencions. S’ha arribat a l’assassinat racial perquè des del poder no es fa cas de les manifestacions prèvies dels grups que ho han portat a cap. És imperdonable la desídia d’aquells que han de vigilar que això no passi. El racisme no és una bogeria individual, és una bogeria col·lectiva que cal deturar amb la màxima rapidesa possible acabant d’una vegada per sempre amb l’estranya impunitat amb què es mouen aquests grups violents. [...]