Racisme de gènere i mocador
Just després dels atemptats del 17-A vaig assistir a una reunió a porta tancada on un destacat membre d’ERC va deixar anar la següent sentència: “La prova que Catalunya és terra d’acollida és que la legislatura vinent tindrem un mocador al Parlament”. Un mocador, va dir. No una dona llicenciada i amb màsters i experiència professional d’origen immigrant i musulmana. No, per a ell (un home) el que més destacava de la Najat Driouech (a qui, per cert, sempre agrairé que em deixés els apunts de les assignatures que vam fer juntes durant la carrera) era el que duia al cap. Heus aquí com un partit que porta “republicana” en el seu nom converteix en fetitxe multiculti el símbol de l'opressió de les dones religionitzant els ciutadans i, sobretot, les ciutadanes nascudes en l’islam. Teocràcia per a la minoria, a qui, en comptes de parlar-li de drets socials, llibertat, igualtat i fraternitat, se l'interpel·la mitjançant l’acceptació del sotmetiment de les dones. Pacte entre mascles per la via d’un comunitarisme en el qual la identitat esborra la igualtat. Identitat del poder dels homes sobre les seves dones. Passem així a ser més dels nostres que d’aquí. Potser acollides, però marcades, arraconades i assimilades al gueto religiós. Driouech va fer visites a mesquites en campanya electoral amb el públic segregat i ens va ser presentada com “la primera diputada marroquina del Parlament”, quan, de fet, en la mateixa legislatura hi va haver una altra dona que va aconseguir exactament la mateixa fita: Salwa El Gharbi. L’activisme per la causa de les dones amazigues d’aquesta última no va sortir enlloc, ningú la va prendre per referent ni es va celebrar que trenqués el sostre de vidre que imposava el seu origen. ¿Quina és la diferència entre totes dues? Que El Gharbi no va tapada, i com que no va tapada ja no és representativa. És a dir: no és una mora com Déu mana.
Que siguin les formacions d’esquerres les que ens vulguin assimilar al fonamentalisme i restin importància al dens teixit de normes que ens oprimeixen és la decepció més gran que he tingut a la vida, la descoberta d’un racisme de gènere disfressat d’inclusió i tolerància que s’alia amb els nostres botxins per deixar-nos tancades a la pertinença asfixiant de la tribu, incloses les nenes que sí, molt catalanes, molt d’aquí però ens importa un rave que visquin en un sistema de llibertat vigilada on no poden participar amb normalitat en societat i han de dur al damunt el símbol político-teocràtic que els han imposat les seves famílies. Perquè quan parlem de mocador i nenes no podem parlar de triar amb llibertat. No hi ha cap nena que esculli lliurement marcar-se a foc amb aquesta frontera tèxtil que la separa dels altres vagi on vagi. I encara que ho triés, el nostre deure com a adults és protegir-les i garantir que s’eduquin en igualtat.
Ara bé, que Junts no tregui pit amb aquest tema, perquè no recordo ni una sola vegada en què hagi sortit a defensar les dones immigrants. Al contrari: en els pitjors moments de les retallades de Mas jo em passava el dia rebent trucades de dones plorant, dones a qui se’ls retiraven les ajudes, a qui no deixaven empadronar-se o a qui se'ls tancaven les classes a les quals assistien. Voleu treure el mocador de les aules? Hi estic d’acord, protegim les nenes, però i què més? Què fem amb les seves condicions socials, què fem amb la segregació urbana? Amb la segregació escolar? Com prevenim la violència? ¿Com abordem el racisme institucional, social, laboral i d’habitatge? ¿Podrien els molt honorables diputats del Parlament, siguin del signe que siguin, posar-se en la pell de les nenes i dones que viuen en aquest context? Només demano això: que es mirin el món des dels seus ulls, que es posin en la seva pell i que parlin des d’aquí i no des de la disputa partidista i interessada.