Radicalismes, populismes, extremismes

Felip VI, en el discurs que fa cada any des d’aquest palau que fa tanta ràbia, ha fet “una crida” a preservar "la convivència democràtica" davant dels "extremismes, radicalismes i populismes". El timbre de veu de Felip, per cert, és agut i fi, com el de Franco. Molt diferent del to nasal i engolat de Joan Carles. Si la monarquia no fos un reducte de masclisme, aquest discurs el faria la reina, que en sap molt més, de llegir el teleprompter com si no ho fes, i té una veu agradable i sobretot convincent.

S’entén molt bé que alerti, el bon home, dels extremismes i radicalismes. Els extremismes i radicalismes són els que, en la història de la vella Europa, han seccionat diverses testes de monarca (sense la corona posada, esclar) pel mètode tradicional de la guillotina, que es veu que tallava més que aquests ganivets professionals que t’han regalat perquè cuinis. Vull dir, amb això, que només si ets extremista i radical et fa il·lusió veure rodar caps de manera literal.

Ara bé, que sigui ell, precisament ell, el que alerti de populismes és lleugerament cínic. Què és la monarquia sinó un cas flagrant de populisme? Què és la monarquia sinó el populisme extrem? La monarquia, per continuar vivint, ha d’evitar els extremismes, que la substituirien per un sistema democràtic d’elecció que no passés pel dret de sang. Però també ha d’alimentar el poble amb tota l’artilleria populista, per obtenir-ne l’acceptació aspiracional. Presentar-se davant dels súbdits com a éssers superiors, mostrar, des de petits, els hereus al tron, pentinats, depilats, vestits i maquillats perquè ens resultin atractius i propers. Ara no es posen corones, sí que es posen tiares, i substitueixen els carruatges per cotxes i avions privats. No tenen preceptors sinó escoles d’elit. Sense populisme no hi ha monarquia.